Però (altra vegada aquest “però”), encara continuo donant voltes a la insatisfacció que em produeix l’espectacle. Durant l’actuació veia els actors i els titelles molt lluny. El teatre de l’Escorxador és estret i llarg com una pista d’aterratge. I, de fet, vaig tenir la sensació que les ales de l’espectacle trontollaven sovint i fins i tot passàvem per zones de turbulències evidents. Els actors en tenen plena consciència, jo també. Què cal fer, doncs? Pensar-hi i treballar. M’hagués anat bé enregistrar en vídeo la funció per tal d’estudiar-la i dissenyar un pla d’atac. Però hauré de fer servir la memòria, que és una eina fonamental de tot aprenent de bruixot.

La sensació més estranya que tinc respecte el meu espectacle és que no hi passa res. Comença i acaba enmig d’una monotonia exasperant. Com és possible, això? Segurament, i perdoneu la pocasoltada, perquè als personatges no els passa res d’important. I si els passa res, no ho sembla pas, d’important. Aquesta és una de les claus més bàsiques de la interpretació i que falla en el nostre espectacle (que quedi clar que això és culpa de l’aprenent de bruixot, que no ha sabut ordenar bé les coses, no pas dels pobres actors…). Com n’és d’important una acció és el que la fa teatral o no. El nostre espectacle està en una fase formal, amb els moviments marcats i les reaccions igualment pactades, però en cap moment trontolla el sistema de valors de l’espectador o del personatge. El sistema ni s’immuta, i em queda un espectacle purament formal, preocupat exclusivament per la manera, amanerat.

Un altre element que falla es la identificació de l’espectador amb l’acció principal de l’espectacle. Si l’espectacle es basa en l’aprenentatge del perdó per part de Pròspero, això sembla un repic de campanes llunyà i fals. Com es mostra aquest aprenentatge, aquest procés? Bé, només es diu. Doncs anem malament… Hi podria ajudar si desenvolupés el joc narratiu dels tres titellaires quan escriuen a l’aire i diuen les acotacions, si hi afegissin més valoracions del que ha passat a l’escena i passarà, com en els cors del teatre grec. També hi podria ajudar si es treballés més la interpretació a partir dels titelles (manipulació física i jocs amb les veus). Però reconec que aquests titelles són d’una manipulació difícil. L’actor s’hi ha d’abocar totalment com si portés una màscara perquè, de fet, els titelles no són més que màscares. Però vaja, gràcies a Déu, en el teatre ni el fracàs ni l’èxit són per sempre. Tot es pot transformar i així ho estem fent amb “La tempesta” i així ho continuarem fent sempre. Ara, però,  “La tempesta” i “Sis Joans” els haurem de deixar reposar durant un temps…

Per a una companyia de teatre, el final de la primavera significa el final d’una etapa. A l’estiu no hi ha gaires actuacions. Això m’entristeix considerablement i s’hi barrejen la nostàlgia pels bolos passats (Gijón, Toledo, Leioa, Madrid…) amb una vague sensació de fracàs. El teatre infantil té un sostre econòmic tan baix que per força n’acabes sortint amb la cua entre les cames. La lluita per mantenir una companyia amb tres actors damunt de l’escenari és quixotesca. LLavors hom pensa: les coses milloraran algun dia? O ens jubilarem, la meva senyora i jo, explicant contes de pa amb tomàquet amb un titella a la mà i un somriure glaçat a la cara?

Aspirem a massa, ja ho sé. El problema és que crec que aspirem a la normalitat. I potser la normalitat del nostre país no és la de tenir un teatre infantil com el d’Alemanya. I això em costa d’acceptar. A mi m’agradaria tenir una gran companyia amb set o vuit actors i fer bolos al llarg de tot l’any. Servint al Príncep Totilau, això sí, però amb independència. Portant als escenaris infantils textos importants de la literatura universal, o assajos de dramatúrgia pròpia, o també espectacles de dansa, per què no? En canvi, la realitat econòmica ens porta a la reconversió industrial. El proper espectacle de la companyia serà d’una sola actriu. L’espectacle es dirà “Cavallet de cartró”.  Hem hagut de fer baixar les despeses per tal de poder fer pujar les qualitats artístiques. En el pot petit hi ha la bona confitura, nyigo, nyigo, nyigo…  Consolem-nos! D’altra banda, un espectacle amb una sola actriu també representa un repte artístic considerable que m’atrau molt. Obssessivament, diria jo. No haver de preocupar-me per pagar la gent és molt agradable. En aquest projecte tots hi fiquem el coll. L’autoexplotació és la base del projecte. I gràcies a això l’especulació artística és a flor de pell. Què en sortirà? Ja ho veurem al final de l’estiu!

Un bon dia, el Príncep Totilau baixà a la cuina del palau, que és on vivim els membres de la companyia quan no hi ha actuacions, i ens digué que li plauria, per als nens més petits del regne, un espectacle de poesia. -I vull que l’espectacle es digui “Cavallet de cartró”- , rematà enmig dels forts aplaudiments de tots els qui ens trobàvem allí. Un servidor, després de l’agraïdíssim acatament, se’n va anar a la biblioteca del palau a regirar llibres. Vaig anar omplint pàgines i pàgines de poemes adreçats als més petits: Carner, Gerau de Liost, Apel·les Mestres, Maragall, Verdaguer, Lola Casas, Joana Raspall, Miquel Desclot, Martí i Pol… Però: què fer amb tot això? Com ho hem de relligar? Cal fer-ho? Si partim del fet que els poemes seran de diferents autors i temàtiques és evident que la unitat dramatúrgica prové del fet que no n’hi ha. Si un nen llegís la nostra tria de poemes aniria saltant d’una cosa a una altra com una papallona en un camp de roselles.   Així doncs, aquests darrers dies he estat treballant en la dramatúrgia impossible de “Cavallet de cartró”. De l’àmplia selecció de poemes en vaig fent la destil·lació (paraula important!) fins arribar a la tria més essencial, més necessària. També busco músiques: Mozart, Schuman, Rossini…? Però que no quedi massa culte! Que som catalans! El Martí Doy va treballant en el disseny plàstic de l’espectacle. Li dic que m’agradaria tenir una caseta a l’escenari. I que l’actriu s’hi pogués enfilar al sostre… I poca cosa més… Després, un espectacle es crea a la sala d’assaig. Els assaigs començaran a l’agost.

Mentrestant, ja he començat els assaigs per a l’espectacle de dansa “Petruixka”, que s’escenificarà al Gran Teatre del Liceu la primavera vinent. La coreògrafa és la ballarina i directora de l’IT Dansa, Catherine Allard. La Catherine és una dona molt intel·ligent i amb una sensibilitat desbordant que està fent una feina magnífica amb els seus excel·lents ballarins de la companyia de l’Institut del Teatre. Ja us n’anirem informant en posteriors “posts”.

De moment, m’ho passo molt bé!

La foto de l’inici no és la radiografia d’aquest “post”.

És la desembocadura del Llobregat on vam fer l´últim bolo de “La tempesta”? Tampoc!

És la desembocadura del riu Níger. Això sí que és un riu!

Fins aviat!