La direcció de Marc Hervàs és detallista, rigorosa, i es percep l’entestament en què tot flueixi, de mantenir una certa poètica i harmonia, de manera que en les transicions, a més d’una suggeridora música d’època, els intèrprets ballen, de la mateixa manera que s’imbueixen de l’esperit del personatge que manipulen en cada moment, fins al punt que hom podria oblidar que es tracta de titelles, i que aquests són una extensió natural del cos dels intèrprets.