Per aprendre bé els límits d’un ofici no hi ha res més ràpid que seguir la tradició. “La comèdia dels errors”, la segona obra escrita per Shakespeare, és una obra basada en la tradició de la commedia dell arte i els seus habituals arguments d’embolics domèstics. Hi ha biògrafs que diuen que el nostre autor va viatjar durant els seus “anys perduts” per França i Itàlia. I sembla que va ser en aquests viatges on va entrar en contacte directe amb els personatges arquetípics i simbòlics del arlecchinos, els pantalones, els dottores i capitanos.

En qualsevol cas, l’Anglaterra de finals del segle XVI tenia una forta influència del teatre que es feia a Itàlia. Era com per a nosaltres parlar de la cultura americana i la importància de l’art narratiu de John Ford, Billy Wilder o Frank Capra. No se’ls ha de perdre mai de vista!

Ara bé, Shakespeare afegeix a la tradició un plus que és el seu segell personal: la multiplicació. És el dos al preu d’un. Fa un producte a partir de dues històries antigues unides que queden, així, amplificades. Per un costat agafa “Els Menecmes”, de Plaute, on dos germans bessons eren separats a la infantesa per retrobar-se casualment quan ja són joves en una situació que provoca un munt d’embolics divertits. I, sobre aquesta base, Shakespeare multiplica per dos la situació i fa que siguin dues parelles de bessons les que són separades a la infantesa (afegint-hi l’argument de “L’Amfitrió”, també de Plaute). En aquest cas, però, la segona parella de bessons fa de criat de la primera i aquesta diferència de classe social fa molt més divertida la seva comèdia perquè els criats són uns divertits arlecchinos, aquí per partida doble.

El poder de seducció de l’Arlecchino és universal i antiquíssima, tant com ho és l’home i la seva confusió. Actualment els arlecchinos han fet el salt a les pantalles de cinema amb tota naturalitat. El gran actor Jim Carrey n’és un dels millors exemples. De Plaute a Jim Carrey hi ha dos mil dos-cents anys de tradició i, en el fons, per a l’home, no ha canviat gran cosa.

“La comèdia dels errors” té altres elements destacables. M’agrada molt la creació d’una realitat fictícia, purament teatral, a partir de de normes exòtiques i absurdes del lloc (literari) i dels fets (literaris). Com, per exemple, la prohibició, sota pena de mort, als habitants de la ciutat de Siracusa de trepitjar la ciutat on passa l’acció, Efes (una ciutat de Turquia i no pas d’Italia, no ens equivoquem!). És una prohibició i condemna, que cau damunt d’Egeon (pare dels dos bessons) a la primera escena, generant la pregunta que es tensarà al llarg de tota la comèdia: Egeon serà alliberat o ajusticiat? Aquestes normes arbitraries fan que ens apropem al món dels contes populars i, així, s’estableix un lligam amb l’espectador ras de manera immediata. Un altre element a destacar en la construcció de la comèdia com a obra popular és que tracta d’una desgràcia familiar (la separació dels dos germans) que es resol feliçment al final de l’obra. El poder de la família és enorme per atrapar el públic. Ai, la família! Ai, la supervivència dels gens! O com diria Dalí: L’àcid de-sox-i-ri-bo-nu-cleic!

Inesperadament ens truquen del Festival de Teatro Clásico de Almagro anunciant-nos la bona nova que ens han seleccionat per participar-hi amb la nostra versió per a infants de “La tempesta” de Shakespeare. Al•leluia! Aquest espectacle haurà tingut un recorregut aventurer: va ser una coproducció amb el Festival Temporada Alta de Girona, vam anar a una colla de festivals com Fetén, Olmedo, o la Vall d’Albaida. L’hem fet en català, castellà i euskara, i potser farà la seva última representació al festival de teatre Barroc espanyol més important de tot el món: Almagro. Haurà sigut un bonic intent. A nice shot!

Enmig d’un tsunami de calor apocalíptica i que ens deixa negats, de manera puntualíssima com cada estiu, ens amaguem sota l’ombra del taller i repintem l’escenografia de “La tempesta”, arreglem l’utilleria i el vestuari, i reforcem algun titella. Després ens reunim de nou amb els actors per re-assajar l’espectacle i tenir-lo ben a afinat. L’Ares i el Sergio es queden a dormir al palau. Els assajos són intensos i els hem de combinar amb alguna actuació estiuenca de “El llop ferotge”. Al bolo de Canet, en visita el Nicholas Moore, l’amic americà del nostre temps als Estats Units que un dia silenciós de tardor ens va portar a Picking apples als camps de pomes de Rhode Island. América! Quin país més ple d’antigues tradicions! …Però en el bolo ens falla la microfonia. Quin desastre més empipador! El públic, tot i això, queda igualment content. Els problemes tècnics en un espectacle provenen, sovint, d’una deixadesa amb la que he de conviure però que em costa molt de suportar. Així que, al vespre, compro material electrònic per evitar que es repeteixi el problema. Atenció col·legues: quan es fa teatre al carrer, els receptors dels micròfons han d’estar al costat de l’escenari, les càpsules molt a prop de la boca i els altaveus quadruplicats i repartits per l’espai perquè tota la plaça tingui una recepció de so similar.

Els dos homes de la companyia marxem un dia abans cap Almagro. Són vuit hores de furgoneta. Les noies van en AVE el mateix dia de la funció perquè han de portar les criatures. En Sergio té bona conversa i pot parlar de gairebé qualsevol tema. Té un bon cor i un bon cap. La bondat i la intel·ligència s’avancen l’una a l’altra amb ambició,  El nostre carro de Tespis vola lleuger sobre l’asfalt bullent. I en una recta de la Mancha, avançant un camió amb el sol de cara, premem l’accelerador a fons i el ventilador del motor explota clavant-se al radiador com qualsevol metralla indiferent. Em sembla que li hem demanat massa a la enginyeria alemanya! Però tot i que la furgoneta està ferida i sagna un líquid refrigerador de color blau, arribem a Almagro a l’hora prevista per fer la roda de premsa i començar el muntatge. El bolo està salvat!

Almagro és una ciutat molt bonica de Castilla La Mancha. La seva arquitectura, d’una noblesa blanca i senzilla, fa somniar en una vida plena, serena i feliç. És un petit cel en una terra austera i roent. Anem al Palacio de Valparaiso on fem la roda de premsa. La directora del festival, Natália Menéndez, una jove actriu i directora, ens rep amb la típica amabilitat i intel•ligència castellana. Té també un equip molt simpàtic que ens fa sentir com a casa. Després de la roda de premsa, empenyem la furgoneta fins a la porta del teatre i comencem el muntatge acompanyats d’un equip tècnic molt treballador i rigorós. Ens entrevista Televisión de Castilla la Mancha i, inevitablement, per la manca de descompressió geogràfica, dono un espectacle de pagès de la Catalunya profunda sense remei. La Clara, en canvi, ho fa molt bé, tot i estar amb febre i angines.

La funció va com una seda. El públic calla, molt atent a l’espectacle i, a l’últim compàs de la funció, esclata en aplaudiments com mai ho havia fet. Un servidor no està content del tot amb la nostra feina i tinc una llista de coses que s’han de retocar i controlar, però els actors em transmeten l’entusiasme del públic que ha estat enorme. Millor!

Sortim del teatre a quarts de deu del vespre. Encara hi ha una llum somorta de color de cendra i caliu, i els carrers d’Almagro són un forn a cel obert. Gràcies a Pedro, el cap tècnic del teatre Municipal, anem a buscar un mecànic de confiança, en Juan-Fran, que es queda la furgoneta sine die. Després, en taxi, anem a Ciudad Real a dormir i, l’endemà al matí, tothom cap a casa. Les noies en tren i el Sergio i jo, lloguem un cotxe i cap a Madrid. El Sergio tornarà a Donosti en autobús, i un servidor es quedarà tres dies pels volts de Madrid fent visites als tècnics de cultura dels teatres.

Aquests tècnics dels teatres madrilenys són bona gent, cultes i refinats. A les tardes vaig al Prado amb els ramats de turistes que esperen les 6, quan l’entrada és gratuïta. La visita als Tizianos, Grecos i Velázquez és força estranya amb aquesta calor tan aclaparadora i especialment per la companyia d’aquests turistes en calçotets i xancletes que s’afanyen a passar per davant dels quadres més emblemàtics del museu. No se’ls pot culpar de res, fer de turista és molt cansat! Hi ha una exposició temporal amb un arlequí de Picasso molt bonic. Al Reina Sofia passo a saludar en Roberto Fernández Balbuena, Josep Togores, i Dalí, és clar, tres coneguts meus de l’època d’estudiant universitari.

Després de tres dies de fer de viatjant de comerç català per Madrid, el Juan-Fran em truca i em diu que la furgoneta ja està arreglada. 800€! Quina ruïna! A les vuit surto d’Almagro cap a casa i hi arribo després de vuit hores de conducció somnàmbula i tropical.

“L’amansiment de l’harpia” és la tercera obra de Shakespeare. La ubicació de l’acció a Itàlia és purament exòtica i idealitzant. Itàlia és el país de l’art, de les idees pures i dels personatges eixelebrats. Està construïda a partir d’un personatge amb una passió portada al límit: la voluntat última de llibertat. Katerina vol ser lliure i s’enfronta al món. S’enfronta a la seva condició de dona submisa, de filla submisa, de veina submisa i, finalment, d’esposa submisa. La seva lluita es caracteritza per una desbocada agressivitat verbal. Katerina és una malcarada sense fre, i l’autor construeix un personatge antagònic, en Petrúchio, que l’ha de reconduir a la justa mesura de les passions. El pas de deux és magnífic. Quina bona parella! El desllodrigador del conflicte, però, és la força (típicament) femenina del què diran. És aquí on Shakespeare sembla posar un límit a la desmesura femenina dient: d’acord, però estareu sotmeses per l’escarni públic. Per arribar a aquesta conclusió, l’autor converteix a Petrúchio en un mirall de l’arravatament de Katerina. I funciona! Veure la rauxa absurda del seu marit fa sentir vergonya a Katerina del propi comportament.
Molt bé, senyor Shakespeare! Progressa adequadament! A veure què ens porta la propera obra?

Per cert: la foto de l’inici és la basílica de Sant Antoni a Pàdua, la ciutat dels amors de Petrúchio i Katerina.

Fa uns quants anys, sota l’estàtua eqüestre del Condotiero Gattamelata de Donatello, em vaig quedar en calçotets, com un turista vulgaris, esperant que la meva Katerina tornés de l’esglèsia, coberta púdicament amb la meva camisa blanca. Itàlia… quina Stravaganzza!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit