Com totes les coses que s’esperen durant molt temps, ja ha passat, com un llamp, l’actuació de Seis Juanes a San Lorenzo del Escorial. La Charo López ens va contractar, una dona guapa, alegre i simpàtica, és a dir: una dona intel·ligent. La Charo és una persona molt important dins la Red de Teatros de la Comunidad de Madrid. És per això que qualsevol lloança és poca. Bromes a part, la Charo és una dona agradabilíssima.

Amb un cop d’accelerador ens plantem al Hotel Galaico de… on era aquest hotel? La geografia es torna densa i borrosa aprop de les grans ciutats com Madrid o Barcelona. Ah! Sí! Era a a Collado Villalba… Més o menys. Anem a sopar a un restaurant nordamericà del centre comercial que hi ha al costat de l’hotel. M’agraden molt els centres comercials, sempre em fan la sensació d’estar enmig d’una àgora atenenca actualitzada. Els reis dels centres comercials són els yankees, com sempre. Ells en diuen “The Mall”. El sopar em fa recordar la meva estada al paradís, vull dir als EUA… La meva senyora i jo hi vam fer una estada força llarga fa uns quants anys. Allí vaig tenir l’oportunitat d’escriure el projecte dels Sis Joans que el TNC va coproduir un any després, i gràcies a aquesta terra d’oportunitats ara teníem l’oportunitat de menjar una hamburguesa al “Mall” de Collado Villalba. El cercle metafísic es tanca.

Les sis hores de furgoneta m’han apallissat i m’estiro al llit baldat i desfet. L’hotel té les parets de paper de fumar. La intimitat és grotesca. Gràcies a Déu la nit passa ràpidament, com tot en aquesta vida, i arriba l’hora del cafè. Pugem a la furgoneta per arribar al teatre i surt el sol. No hi ha ningú a la carretera, és diumenge i surt el sol. La creu de El Valle de los Caidos resplendeix matinera. Curiosament a Catalunya tot és a punt pel simulacre de referèndum independentista. San Lorenzo del Escorial és un poble amb aires de balneari aristocràtic. Veiem el Monasterio però passem de llarg, ens esperen a les 9 a l’immens cub blanc del teatre. Sembla que aquestes terres són propenses a la megalomania. El teatre és còmode i industrial, del tipus central nuclear. Un bon equip de tècnics, treballadors i amb bon humor, ens facilita la feina. M’adono que la majoria de tècnics de la Comunitat de Madrid amb els que he treballat tenen aquest tarannà. Deu ser una conseqüència natural del “cocido”. L’idioma dels joves madrilenys encara està viu. Són gent creativa que fa de bon escoltar, especialment quan parlen de “Majas” (vestidas y desnudas).

Demano al cap tècnic pel Mestre, que dirigeix aquest teatre. Em diu que no hi és i es lamenta del natural centralisme de “Los teatros del Canal”. Després m’ensenya la sala gran i he de seure al terra per no caure del mareig. A la caixa escènica de la sala gran s’hi podria construir l’Apolo XIII! Tornem a la nostra sala petita i una làmpada crema uns cables. Això em fa córrer a l’últim moment. Finalment ho tenim tot a punt per començar… excepte el públic. Avui fa sol i només s’han venut 60 entrades. La Charo està preocupada i jo també. El teatre és una afició tan superficial, tan prescindible! La Charo em diu que han tingut un hivern molt dur, que ha fet molt fred i que quan semblava que la cosa havia de durar per sempre, avui ha sortit el sol. Els pares i les mares ho tenen clar: les famílies fan salts d’alegria davant les finestres dominicals. Els nens es calcen amb uns bons mitjons per córrer tot el dia sota les alzines de la Sierra de Madrid. Mentre que, de moment, només hi ha una pobre dona amb el seu fill asseguda al solitari pati de butaques. Falten cinc minuts per començar. La Charo somriu i diu que li sap greu per nosaltres. A mi em sap greu per ella i el seu immens teatre. A l’últim moment la cosa s’anima i arriben dues o tres riuades de gent que omplen, gairebé, mitja platea.

Fem una bona funció. El públic calla, obsessiu. Aplaudiments forts, lloances contundents. Agraïment madrileny. La Charo està satisfeta. A mi em sap greu no haver fet l’actuació uns mesos abans quan encara nevava i haguéssim omplert el teatre. Ara la temporada ja s’acaba i queden poques actuacions. Amb l’arribada de la primavera el teatre és una cosa rara. No sempre ha sigut així. A l’època dels grecs, de Shakespeare, o de Lope, el teatre era solar. Què ha passat? És l’automòbil? És la televisió? O és el teatre? M’agradaria fer un teatre solar. Un teatre que fes venir la gent tant a l’hivern com a l’estiu. Un teatre on no hi hagués cap dubte d’escalfor vital. Un teatre alimentici, necessari. Però bé, la debilitat és total. La invisibilitat, absoluta. Aspirar a la fama és una vanitat ridícula però sí m’agradaria aspirar a que la gent pensés que els espectacles de La companyia del príncep Totilau són fiables com un cotxe alemany. Això, com sempre,  és aspirar massa.

Un procés de creació d’un espectacle és un procés fràgil i que s’ha de planificar molt bé per no estar esgotat en el moment de la batalla decisiva dels assaigs. Això ho he de tenir molt en compte pel proper espectacle de la companyia. Un espectacle que, si Déu vol, es dirà “Cavallet de cartró” i que escenificarà poemes per a nens molt petits ( a partir de tres anyets). A la tardor s’estrenarà. Ja us n’anirem informant…

Avui plou als jardins de la reina Rosamunda, la residencia primaveral del príncep Totilau. És un dia de descans després de la pallissa de l’actuació. Els meus muscles em fan preguntar-me: Durant quan temps podré fer aquesta feina de camioner? En aquest dia de descans m’he abandonat a un dels millors plaers que existeixen: la lectura. Llegeixo llargament en un dia de pluja. Llegeixo Nietzsche davant la finestra. El llibre triat és “Més enllà del bé i del mal”. Aquest llibre és molt agradable en primavera. El senyor Nietzsche va donant cops de bastó a tort i a dret i s’ha de vigilar una mica de no rebre’n un quan, per distracció, aixeco la vista cap el silenci verd dels camps. Avui plou. El cel es buida allargant la tarda. Si fos un mal escriptor diria poèticament:”Els ulls veuen com es multiplica el bes sobre la terra en la percussió monòtona de la pluja. L’aigua improvisa un riu damunt del camí. S’escampa una gassa densa entre les muntanyes. Un fulgor de plata recorre les fulles de l’ametller i després, cansat, sona un tro solitari. La pupil·la es tensa. La meva filla dorm mentre plou. La meva senyora cuina, ha collit les primeres faves de l’hort i prepara una simfonia per demà.”

Obro una de les últimes taronges de l’any i m’adono que la tranquil·litat s’ha imposat raonablement. Les preocupacions laborals de l’hivern han anat passant. Quan a l’inici de temporada hom anota a l’agenda les dates compromeses del calendari laboral, de vegades es tensa una xarxa que sembla  impossible de franquejar.  I ara, que ja ha passat gairebé tot, hom s’adona que no n’hi havia per tant. Ja només queda la Fira de titelles de Lleida, els assaigs de L’auditori per a “Wimoweh”, 4 bolos més, continuar desenvolupant el projecte “Petruixka” per al Gran Teatre del Liceu, i preparar “Cavallet de cartró” per aquest estiu, res de res…

Diuen que demà sortirà el sol i el sol surt per tothom! Així doncs, a treballar!

Fins aviat!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit