Com un costum que, de tan repetir-se, ha anat adquirint el caràcter de ritual d’alliberament, cada vegada que acabo un espectacle em refugio en les parets confortables i segures de Fort Apache, la pel·lícula mítica de John Ford.

En Fort Apache hi trobo la il·lusió alegre i fresca d’un ordre perfecte. I m’imagino que algun dia aconseguirem una nitidesa semblant damunt dels nostres escenaris artesanals. De moment, però, enmig del caos mental posterior a una estrena, cal refugiar-se en Fort Apache, deixar caure alguna llagrimeta inesperada davant del gestos magistrals de John Ford, per després aixecar-se i continuar treballant, és clar.

Una estrena representa, sempre, l’últim salt, com el d’una gallina desesperada,  en l’espiral ascendent del caos dels assaigs. També és un alliberament de quatre mesos de lluita, sense mai saber, clarament, si la batalla estarà finalment guanyada. Després d’una estrena em queda una sensació confusa d’espectacle que mai aconsegueixo enfocar amb claredat. Només és en la repetició continuada davant del públic, és a dir, amb els bolos, que vaig enfocant els perfils i les línies de l’espectacle, fins adquirir una forma suficientment definida i comprensible als meus ulls. En una estrena, quan, en la confiança de les trinxeres, els actors em pregunten per la mena d’espectacle que hem fet, només hi ha una resposta possible: no en tinc ni idea…

L’estrena del nostre darrer espectacle “El país del pa amb tomàquet” ha anat sorprenentment bé, donat que fins l’últim moment semblava que faríem un misto col·lossal.  És un espectacle que ens ha costat molt de fer. Molt! Les primeres setmanes d’assaig van servir per llençar a les escombreries una dramatúrgia que m’havia costat mesos i mesos d’escriptura solitària. Així que vam haver de tornar a començar gairebé des de zero, però aquest cop des de l’escenari i acompanyat per un gran equip d’artistes. Recomençar, gran paraula!

Potser la dificultat més gran ha estat que en aquest espectacle no comptàvem amb el treball del nostre titellaire habitual, el Martí Doy. Ha estat per això que hem hagut de recolzar-nos en les noves incorporacions a la companyia: l’actriu Mònica Torra, l’escenògrafa Anna Alcubierre i el dibuixant Jordi Enrich. Una altra vegada s’ha demostrat que la potència del teatre està en el seu col·lectiu!

La Mònica Torra és una actriu del nostre poble (Sant Martí de Tous) i aquest sol fet ens va semblar determinant per demanar-li de treballar amb nosaltres. Després vam anar a veure-la en un dels seus espectacles en solitari i va resultar que, a més de ser de Tous, era bona actriu. Contractada!

La Mònica té unes qualitats molt difícils de trobar entre les actrius acadèmiques: és una persona discreta, alegre, optimista, positiva i sense ni una gota de divisme. Ah!, i em deixava el més important: li agrada molt jugar.

La Clara i la Mònica han fet un duet interpretatiu molt tranquil i harmònic. Només ha calgut seure a la cadira de director i deixar-les fer. Això va ocasionar una de les millors lloances que han fet dels nostres espectacles: “És que no interpreten, no fan com les actrius que es posen bé i fan aquella veu, i tota l’estona s’escolten… aquí les veies jugar, passar-s’ho bé, fer el burro.” De fet això ho he de considerar com un petit èxit personal  perquè gairebé l’única indicació de director que vaig donar a les actrius va ser: “No ho sé… feu el burro una estona”. O bé: “Feu més el burro!”. I finalment: “Bé… Feu el que us doni la gana…”. Perquè de fet, com diu el meu amic Manolo Kant “Kunst ist das hervorbringen eines Werks durch Freiheit”… Bé… deixem-ho…

La Clara ha anat acumulant feines heroicament en aquest espectacle. A més de fer d’actriu, ha fet de dramaturga, ha fet de productora, mantenint la companyia dins la legalitat i la realitat, i ha engendrat una criatura. La gestació ha donat als assaigs un tempo més tranquil i natural. I és que una actriu embarassada, engendrant calladament un petit ésser humà, dóna la justa mesura de la importància de la creació artística en el teatre: res, foc d’encenalls…

Les úniques revolucions que s’han produït durant la creació d’aquest espectacle han estat en les visites de l’escenògrafa Anna Alcubierre. Quan l’Anna arribava a Sant Martí de Tous, un estol de nens del poble la seguien alegrement fins al teatre i cridaven: “Ha arribat una escenògrafa! Ha arribat una escenògrafa!”. Després de les seves visites, l’espectacle agafava un nou rumb més engrescador i definit. Treballar amb l’Anna és una forma d’assegurar-te que l’espectacle estarà molt millor i també que n’aprendrem moltíssim. L’Anna treballa amb nosaltres des del “Petruixka” al Liceu, i als seus grans coneixements artístics i tècnics hi afegeix un bonic i agradabilíssim somriure. Aquest tret ja la feia destacar enmig de tots els altres escenògrafs durant els nostres anys d’estudiant a l’Institut del teatre. I podem dir, sense exagerar ni una mica, que el  seu somriure ha estat determinant a l’hora de contractar-la.

El treball amb el dibuixant Jordi Enrich ha estat ben curiós. En un principi havia de dissenyar els titelles, però l’evolució del propi espectacle ens ha portat a prescindir totalment d’aquests instruments per primer cop a la nostra companyia. Amb un estoïcisme exemplar, el Jordi s’ha anat adaptant amb entusiasme als girs sobtats que anava fent l’espectacle. La seva conversa apassionada ha influït en molts aspectes tant dramatúrgics, com musicals, com plàstics d’una manera fina però persistent. El Jordi, a més de formació en belles arts, té formació en antropologia, i aquest fet ha estat determinant en el punt de vista de la narració dramatúrgica. Pintures, músiques, pel·lícules i llibres han sigut el combustible del nostre treball amb el Jordi.  I també s’han incorporat a la festa la resta de la seva família: l’Anna, una mestra experta en educació infantil que ha estat al nostre costat des del començament, i també els seus fills Maria,  Bernat,  Clara… i Aina, nascuda tot just fa un mes!

Cal reconèixer la influència de tots els nens que hem tingut a la vora per fer aquest espectacle, començant per la nostra filla Laura, els fills de l’Anna, el Gil i la Jana, els fills del Jordi i l’Anna, que ja hem citat, i també els nostres nebots: el Roger, la Laia, la Joana, l’Artur, el Guillem i la Gal·la.  L’espectacle està dedicat a ells, i ells ens han inspirat en la nostra feina.

També és de justícia reconèixer la guia de molts mestres que ens han acompanyat des de l’inici de la feina, i sense els quals no hagués estat possible fer aquest espectacle: la Tamara García, l’Elisa Elies, l’Anna Tasies,  la Marta Hervàs i la Montserrat Palet.

I seria de mala persona no agrair a Joan Hervàs (el pare d’un servidor) la seva feina en la construcció de l’escenografia i la seva santa paciència.

Després de l’estrena que, gràcies a Déu, ha passat com un obrir i tancar els ulls, m’he llençat a la lectura compulsiva de Fèlix de Azúa. “Abierto a todas horas” i “El diccionario de las artes” han estat devorats àvidament. Els llibres de Fèlix de Azúa et transformen. Ja no ets el mateix que eres abans de llegir-lo. Són llibres que, com els de Josep Pla, demanen una relectura constant al llarg de la vida.  Especialment “El diccionario de las artes” és un llibre que tot aprenent de bruixot hauria de llegir, almenys, un cop a l’any i ben a poc a poc.

Per fi ha plogut! Han caigut unes quantes tempestes que ens han fet dormir com uns socs enmig dels llamps. Hem descansat. L’aire és més net i les plantes llueixen el seu bonic color verd de setembre. La tardor ha aparegut i ens hem posat una jaqueta.  Avui, que és diumenge,  anirem a collir móres silvestres per fer la melmelada de tot l’hivern. I al vespre, tapats amb una manta de llana,  mirarem Fort Apache! Quin gran dia que ens espera!

A punt per rebre la nova onada d’indis!

A reveure!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit