Aquests darrers dies hem estat reassajant “La tempesta”. Tot i que l’espectacle fa més d’un any que es va estrenar, una insatisfacció crònica lligada a aquesta producció em fa continuar treballant. De vegades passa.

Hi ha espectacles que no et deixen tranquil. El problema principal és que la identificació del nen amb l’espectacle és difícil. A mi m’interessava el personatge protagonista (Pròspero) i el seu dilema: viure amb rancúnia o perdonar. Em semblava que era un tema interessant per a totes les edats i que els elements de màgia que aporta l’argument agradarien a tothom, sense reserves. Però m’ha quedat un espectacle un pèl fred, un punt distant, cultural. Tot i aquest pèl, aquest matís, aquesta petita nosa, també he de reconèixer que dintre de la meva habitual severitat autocrítica, n’estic tolerablement content… Altres vegades ha sigut pitjor.

Fa uns anys, al acabar els meus estudis de teatre, el meu mestre, Albert Boadella, m’ho va dir molt clar. Mentre jo em justificava dient “tenia la intenció de fer això, de fer allò…” em va dir: “Doncs t’has quedat en les intencions…” És cert. Les intencions no conten. Les intencions s’han d’amagar. Han de quedar pudorosament en la intimitat. El teatre és una altra cosa. El teatre ha de ser una festa col·lectiva. Però per participar en aquesta festa cal identificar-se amb els personatges. Cal sentir que el personatge podria ser jo i experimentar aquesta hipòtesi amb una certa sensació de vertigen, de perill. Mai com en “La tempesta” havia sentit la importància de la identificació. -Però això és més vell que anar a peu!-, em direu. Sí, sempre seré un aprenent de bruixot. Mai aconseguiré el mantell màgic de Próspero!

Tancats a la sala d’assaig, hem lluitat contra el fred. El fred i el teatre sempre van lligats. És com una maledicció ancestral. Assajar amb fred és una activitat esgotadora que subratlla aquell adjectiu tan exacte de Josep Pla: el teatre és sòrdid. Fer com si sentíssim ploure és la feina principal d’un director. Transformar la sordidesa del fred, la sordidesa de de la matèria, la sordidesa d’un mateix a l’escenari, és el meu somni. Quan això passa (rares vegades!) un se’n pot anar a fer la migdiada com l’home més feliç del món. Santa innocència!

M’agradaria molt tenir una llar de foc a la sala d’assaig. I també tenir uns grans finestrals encarats al sud, a la serra de Miralles. Li ho demanaré al príncep Totilau. Aquest any ens hem portat bé. Però estem en crisi i ara això és l’excusa de tothom. Les administracions van retallant els pressupostos destinats a la cultura i això fa que la batalla per la supervivència sigui molt més dura, desesperada. Qui quedarà després d’aquesta crisi? Quedaran els mes bons? A la pàgina web de Els joglars, en el blog Cuaderno de gira, s’explica com el gran actor Ramon Fontseré va a fer hores extres cada cap de setmana en una sala d’assaig gèlida, que no puja dels 3 graus. Tot sol, el Ramon, lluita contra el fred i la sordidesa. Homèric! Això és tenir-ho clar! Fem el mateix! A treballar, doncs!

Fins aviat!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit