Talia

De la inspiració encara no en sabem res, és un misteri. Uns dies després de l’estrena de “Monsieur Croche”, mentre escombrava la sala d’assaig, fent balanç, vaig haver de reconèixer que durant la creació del darrer espectacle de la companyia, la inspiració no va aparèixer ni per saludar, aquesta és la veritat. Potser la musa Talia no va saber trobar la nostra sala d’assaig, o potser es va perdre mentre anava a buscar aigua a la font de Castàlia. Però fins i tot sense inspiració, curiosament, ens en vam ensortir.

 

Tot va començar, fa molt de temps, escrivint un petit esborrany en un moment d’inspiració fugaç, una idea per a un projecte: “Espectacle de titelles sobre els somnis d’un compositor, amb música interpretada en directe de Claude Debussy”. La frase formava part d’un quadern on hi guardem idees per a quan al príncep Totilau li passa pel cap fer un nou espectacle. Però aquesta frase tan prima va agradar a qui havia d’agradar i vam haver de tirar-ho endavant. Feia uns quants anys que no encaràvem un projecte amb una gira assegurada. Era un luxe que no podíem deixar escapar.

 

Va ser curiós, però, que l’aparició de la deesa Fortuna coincidís amb una absència tan llarga de la famosa Inspiració. Des d’aquest primer moment, i amb qualsevol excusa, el gest natural va ser postposar l’inici del treball al voltant del projecte de “Monsieur Croche”. Com tothom sap, les excuses poden arribar a ser de molta creativitat, però en el nostre cas van ser d’una gran vulgaritat: “Si no ve la inspiració, jo no treballo”. A més, per començar a treballar, primer havíem d’acabar l’òpera del Liceu. Després vam haver d’anar a ajudar el meu germà en la seva nova companyia Terra Teatre i “Els darrers dies de la República catalana”, el seu primer espectacle. I fins i tot després, aconseguíem ajornar sine die les reunions amb el nostre titellaire Martí Doy perquè no ens havíem pogut trobar, primer, amb la inspiració. I ja, quan s’acabaven les excuses i no hi havia més remei que posar-s’hi, encara trobàvem algun bolo miraculós que ens ajornava l’entrada a la sala d’assaig, com el de la nostra participació al Festival Internacional de Títeres de Cadiz. Uns dies més sense sentir el fragor de la batalla!

 

L’entrada a Andalusia va ser fresca i vegetal. Els olivars perfectes i inacabables, en la seva plenitud antiga i misteriosa, em van fer sentir una admiració profunda pels andalusos. La llum era esmolada i neta a la matinada. El nostre carro de Tespis va creuar el Guadalquivir i a la riba hi vaig veure els últims noctàmbuls de Còrdova amb els seus cotxes oberts i les figures quietes. Jo continuava escoltant conferències de Jonathan Bate i James Shapiro a la ràdio de la furgoneta. Aquest viatge, creuant tota la península Ibèrica, es va fer molt més suportable gràcies a ells. És l’avantatge de viure a l’època del youtube i de la universitat virtual. Els dos estudiosos de Shakespeare em van endinsar  per unes hores a l’O de fusta del teatre del Globe, concretament a l’any 1599. L’autor de “Hamlet” va escriure una mitjana de dues obres cada any durant més de vint temporades teatrals! James Shapiro s’exclama amb una mitja rialla: “Al matí assajaven les noves obres, a la tarda feien les funcions i al vespre escrivia textos com “Macbeth” o “Lear”… I tot això sense cafè!”. Una altra notícia curiosa va ser saber que Shakespeare no va fer la seva fortuna com a escriptor, sinó com a actor. L’escriptura era només un pas previ per poder omplir els teatres i fer una bona recaptació. Però el sou era per ser actor de la companyia del rei. Devia ser un bon actor, oi?

 

Vaig esmorzar a prop de Sevilla abans de recollir els actors a l’aeroport. Pa amb tomàquet a l’andalusa. Al costat de l’autovia, els gira-sols teníen un color brillant i avellutat, semblaven acabats de regar. La calor jeia sobre el paisatge aristocràticament. Alegria senzilla i tendra pel retrobament amb els companys d’aventures tan estimats. Ja amb la companyia en ple, vam creuar un pont inversemblant i monstruós que semblava un pont a la lluna. Era el nou pont de la Constitución de 1812, que després de fer-nos passar per un moment de basarda, ens oferí la ciutat de Cadis en tot l’esplendor del seu Corpus espectacular. Tota la ciutat resplendia com un decorat vuitcentista i colonial, il·luminat per una llum màgica que venia de totes direccions. El metall de les trompetes rere un pas de processó ens va arrencar unes llàgrimes perfectament calculades. Sí que en saben aquests andalusos, de fer teatre! De fet, estan especialitzats en els titelles, i és per la seva tècnica en donar moviment a les grans figures dels “pasos” que la Setmana Santa andalusa és tan famosa. Anàrem a caminar pel passeig marítim darrere de la catedral daurada i allà, clarament, vam sentir la felicitat. L’eufòria de la llum gaditana! Al costat del teatre romà de Cadis parlàrem de la sort que teníem de fer el nostre teatre tan lluny de casa en ciutats tan boniques com aquesta. No teníem cap recança de no actuar al Gran teatro Falla. Vam actuar en un parc sota palmeres i jicarandes florides i vam fer una de les nostres millors representacions.

 

Retornats al Palau, el príncep Totilau ens esperava neguitós, i no hi va haver més remei que enfrontar-nos al nou espectacle. La batalla contra l’anorreament es va establir de manera immediata i amb una gran virulència en diversos fronts. Per començar, vaig establir una dramatúrgia bàsica que déia més o menys això: Claude Debussy (Monsieur Croche) es veu impedit de crear fàcilment la seva música i amb la seva dona Emma Bardac i la seva filla Chou-chou fugen a una illa fantàstica, on recuperaran la felicitat i la inspiració per continuar, així, regalant una música meravellosa a tot l’univers. Era una primera dramatúrgia que no em convencia gaire, però bé que havíem de començar a partir d’alguna cosa! No? Picasso deia que la primera pinzellada d’un quadre sempre és un error que després s’ha d’anar arreglant. Aquesta manca de convenciment cartesià en qualsevol cosa que féiem va ser la sensació constant durant aquest procés inicial. Res em convencia de manera clara i distinta però havíem d’anar tirant. Jo esperava que les coses es moguessin soles i plenes d’inspiració i que vinguéssin a nosaltres alegrement. Però res de res, a la nostra sala d’assaig no es movia ni un cabell sense un gran esforç premeditat.

 

La nostra primera intenció era que hi aparegués una nena de debò per buscar una identificació visceral amb el públic infantil, i vam provar de fer actuar la nostra filla Laura, però un parell d’assajos van evidenciar que la teoria no funcionava, i que la presència d’una nena que no era actriu ens faria encallar, encara més, un procés ja encallat de per si. Així que vam recórrer a l’equip oficial de la companyia i l’Ares ens va rescatar. El personatge de la nena va passar a ser una mena d’Ariel shakespirià.

 

Un altre front important, pel que fa al llenguatge narratiu, és que vam decidir que l’espectacle escenificaria un somni. O, més ben dit, un estat de “rêverie” tan típicament de Debussy. Això ens va fer fixar en les lògiques del surrealisme dalinianes, en els còmics de Little Nemo i en les pintures de Hieronimus Bosch. La manca de lògica dels somnis semblava donar-nos llibertat per fer qualsevol cosa. Però sense inspiració hi havia massa libertat, tot era possible, i res és convertia en necessari.

 

A la rereguarda, el plantejament dels llenguatges de l’escenificació es basava en quatre eixos: tenir música interpretada en directe, fer uns moviments amb titelles explicant una història més o menys somniada, jugar amb projeccions de vídeo com si es tractés d’il·luminació teatral convencional i, sobretot, no tenir ni una gota de text. Com que aquest territori era bastant nou per a nosaltres, vaig voler anar a veure què havien fet altres companyies i artistes especialment inspirats en camps semblants, i ens vam fixar en la feina del titellaire holandès Henk Boerwinkel i l’artista de vídeo Bill Viola.

 

Pel que fa a la música, de mica en mica vam anar fixant un repertori musical que encaixava amb el nostre espectacle. Això es va fer eliminant peces que tenien moments excessivament complexos i que no permetien una audició 100% agradable a les orelles del nostre tendre públic. La música havia de ser molt fàcil de sentir.

 

Semblava que el front principal, tot i no tenir inspiració ni municions suficients, avançava a poc a poc, però es va estancar indefinidament quan vam intentar desenvolupar a fons la premissa moral. Quina premissa moral teníem? Doncs una cosa com aquesta: “Jugar amb les formes estètiques de la natura de manera lliure és la millor manera de viure una vida plena”. Era una premissa amb la qual el nostre públic infantil es podia sentir identificat? Sens dubte! Ara bé: Quines accions concretes dels nostres personatges desenvoluparien aquesta premissa? Quins correlats objectius l’escenificarien? Per què triar una acció i no una altra? Què ha de significar què? La inspiració no arribava a la sala d’assaig i ens vam anar paralitzant com l’ase de Buridan. I aqui vaig fallar. En comptes de fer llistes i més llistes i treballar a fons sobre elles per eliminar-les, vaig fer com el nostre president del govern i em vaig quedar mirant com passava el temps sense que ens visités la inspiració.

 

Aquesta actitud, d’una tossuda irresponsabilitat, ens va abocar a passar moments d’angoixa existencial a les trinxeres teatrals. Què hi faig jo aquí? Quin sentit té tot plegat? M’arribarà la mort abans d’acabar aquest espectacle? Ah! Vana desesperació! La salut, fins i tot, se’n va començar a ressentir i el cansament era constant. El cos no responia i vaig haver d’intentar suplir la manca d’inspiració amb aliments màgics que anava prenent durant els asssaigs: Nabius? Anacards? Suc de magrana? Pipes de carbassa? Gingebre? Res no funcionava!

 

L’espectacle d’un director sense inspiració clamava al cel i una insubordinació de la tripulació hagués estat bona i justa. Els actors, però, van fer una demostració perfecte de disciplina i professionalitat i van mantenir un enorme grau d’entusiasme i creativitat durant totes les hores d’assaig. La Clara va aportar seny, intel·ligència i dolçor. L’Ares va aportar solucions pràctiques i ràpides a problemes que amenaçaven en paralitzar-nos una altra vegada. El Jordi va aportar el grau de bogeria i passió necessari per suplir la manca d’inspiració del seu director. Tots tres van salvar l’espectacle. La seva confiança i il·lusió en el nostre projecte va ser recomfortant i encomanadissa i, a la fi, el meu cos, espontàniament, es va  començar a activar. I crec que aquesta efervescència física de darrera hora ens va permetre sortir de la zona de la mort, perquè un espectacle, al final, es dirigeix més amb el cos que no pas amb el cap.

 

Sense remei, perquè el temps passa irreparablement, ens vam plantar al dia de l’estrena i els nostres clients es van quedar sorpresos al veure’ns baixar de la furgoneta: “Ens pensàvem que al final no vindríeu!”. I jo vaig dir: “No, això no ho faríem mai!”, fent gala d’una falsa seguretat, però deixant entendre que si calia fer el ridícul, es feia. La funció es va produir enmig d’un silenci màgic. Pares i nens van aplaudir amb entusiasme i els elogis van ser generalitzats. Algunes vagues crítiques sobre petites qüestions tècniques em van semblar evidents i no hi vaig oposar cap defensa. Els organitzadors del festival ens oferiren immediatament signar el xec amb uns ulls plens de respecte i admiració servicial. Vam carregar la furgoneta i tots els membres de la companyia ens vam acomiadar afectuosament. Després de tantes setmanes de treball intenses, i plenes de contratemps absurds, necessitàvem unes llargues vacances.

 

A mig matí, el Bernat s’apropa a la taula on vagament miro d’ordenar el caos que ens ha deixat l’estrena de “Monsieur Croche” i em diu: “Quin dibuix vols? Aquet o aquet?”. Jo trio el que crec que a ell li agradarà més i, llavors, amb un somriure satisfet, afegeix: “M’ajudes a fer un trencaclosques?” Els interessos del Bernat són inequívocs i sempre es viuen de manera absoluta. És un moviment d’un automatisme animal d’una gran concentració i intensitat. Viure en aquest estat salvatge és el somni de tot artista. Recuperar la llibertat infantil, Oh, la, la! Viure com l’aigua que cau, el vent que passa, el raig de sol que colpeja la terra i pica la pell dels homes cansats. La llibertat infantil, com tota la llibertat humana, però, no és sinó un altra mentida del nostre pas per la vida. Una mentida divertida quan hom es dedica al teatre, això sí. Perquè no ens ho hem de prendre masa seriosament… No? Si prendre’s la vida de manera seriosa no seria massa seriós, prendre’s el teatre seriosament seria hilarant. Oi?

 

La Laura, en canvi, té un humor més elaborat. Ara que ja no va a escola, es deixondeix de la mandra estirant  el seu cos llarguerut per qualsevol racó de casa…i es queixa de l’avorriment. “Quina sort!-li dic jo-, no hi ha res més divertit que estar avorrit!”. Ella insisteix en la injustícia còsmica dels nens avorrits i fa un gemec digne de Sòfocles: “Aaah!”. Per acabar-ho de rematar, me l’emporto a Vilafranca i, mentre esperem que ens arreglin el cotxe, comprem un joc d’escacs i fem unes partides asseguts a la fresca de la plaça de Sant Joan. “Quanta crueltat!”, pensareu. Doncs no: per a  la Laura no hi ha joc més divertit que jugar als escacs sense normes. I jo, la veritat, acabo rient de bona gana davant l’absurditat d’un joc tant ple de regles a les mans de la meva filla.

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit