Ahir vaig acabar de llegir les Memòries de Carlo Goldoni. Aquest és un llibre molt bonic que, com molts llibres de memòries, acaba de manera trista. Això no és només una broma. Em passa amb molts llibres de memòries: m’entusiasmo amb la plenitud vital de l’autor i em vaig entristint a mesura que s’olora el final de la vida. La tristor amb les memòries de Goldoni,però, és doble perquè va morir molt pobre, en la misèria. Després d’una vida plena d’èxits a Itàlia, Carlo Goldoni va marxar a França amb la intenció de continuar la seva carrera professional. Però a París es van acabar els seus èxits i la seva creativitat, com un arbre transplantat enmig de l’estiu.

La impressió que fa és que el dramaturg estava totalment vinculat al seu paisatge i a la seva llengua. Tot i aprendre el francès, no va aconseguir connectar amb el públic de París com ho havia fet amb el de Venècia, el seu poble natal. Goldoni treia els seus personatges, els seus arguments i els seus diàlegs de la vida més propera que l’envoltava. Aquest és un dels elements que més m’ha agradat d’aquest llibre. Goldoni ens explica els seus processos d’escriptura i mai és una cosa intel·lectual i fosca, que surt de ves a saber d’on, sinó que sempre són processos vitals i simples que pretenen reflectir el que es viu. Això és molt agradable de llegir si s’és un aprenent de bruixot com jo, perquè un s’anima pensant que es poden fer espectacles simplement reflectint la realitat que ens envolta. No cal crear res. La creació la deixem pel Creador. És veritat que avui en dia hi ha més genis que mai. Però la majoria són genis secrets que viuen en la intimitat autocontemplativa. Els que es mostren, duren poc. Normalment duren els cinc últims minuts d’un telenotícies, com a molt. Jo prefereixo l’artesà silenciós. I d’artesania dramatúrgica, Goldoni, en sabia molt. Goldoni tenia quaderns on ho anotava tot. Després ho reelaborava, ho treballava i ho polia fins a l’esgotament. Goldoni anava per les cases, pels carrerons i canals de Venècia, pels camps i per les ciutats, i anotava diàlegs, feia retrats, i apuntava idees. Ja ho hem dit, era un producte del paisatge. També era un gran treballador. No parava. Quin munt de feina que va fer! D’on surt aquesta capacitat de treball? Jo, que sóc un gandul frustrat, sempre he sentit una gran admiració per la gent que gaudeix treballant tant. Però tornem a Goldoni. De cop i volta, decideix marxar de Venecia i s’instal·la a París fins la resta dels seus dies. I tot s’acaba! La seva carrera professional s’estronca definitivament. Ja no torna a fer res de bo. Per què no tornava a Itàlia? Tot i això, sembla que va ser prou feliç. Exceptuant, potser,  els últims anys de la seva vida en els que va morir en la misèria.  D’això no en parla en Goldoni. És massa elegant. Això ho sabem per la nota a peu de pàgina de l’excel·lent traductor. Molt agraïts!

Aquests dies hem estat trucant a molts ajuntaments del País Valencià. Es veu que la Generalitat ha retallat el finançament del teatre i que les programacions estan en suspens… La veritat es que les companyies de teatre estem notant la crisi amb contundència. El teatre sempre és prescindible. I en aquest país s’han fet tant malament les coses que a Europa ja amenacen en fer-nos fora! Acabarem com en la misèria com en Goldoni? La misèria no em faria cap por si haguéssim escrit una obra com la seva… I si no la podem fer, potser ens haurem de dedicar a fer de pastors de les ovelles del príncep. Ofici envejable! O haurem d’emigrar cap al nord i fer teatre sense paraules.

Fins aviat!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit