Ahir vaig acabar de llegir les Memòries de Carlo Goldoni. Aquest és un llibre molt bonic que, com molts llibres de memòries, acaba de manera trista. Això no és només una broma. Em passa amb molts llibres de memòries: m’entusiasmo amb la plenitud vital de l’autor i em vaig entristint a mesura que s’olora el final de la vida. La tristor amb les memòries de Goldoni,però, és doble perquè va morir molt pobre, en la misèria. Després d’una vida plena d’èxits a Itàlia, Carlo Goldoni va marxar a França amb la intenció de continuar la seva carrera professional. Però a París es van acabar els seus èxits i la seva creativitat, com un arbre transplantat enmig de l’estiu.

La impressió que fa és que el dramaturg estava totalment vinculat al seu paisatge i a la seva llengua. Tot i aprendre el francès, no va aconseguir connectar amb el públic de París com ho havia fet amb el de Venècia, el seu poble natal. Goldoni treia els seus personatges, els seus arguments i els seus diàlegs de la vida més propera que l’envoltava. Aquest és un dels elements que més m’ha agradat d’aquest llibre. Goldoni ens explica els seus processos d’escriptura i mai és una cosa intel·lectual i fosca, que surt de ves a saber d’on, sinó que sempre són processos vitals i simples que pretenen reflectir el que es viu. Això és molt agradable de llegir si s’és un aprenent de bruixot com jo, perquè un s’anima pensant que es poden fer espectacles simplement reflectint la realitat que ens envolta. No cal crear res. La creació la deixem pel Creador. És veritat que avui en dia hi ha més genis que mai. Però la majoria són genis secrets que viuen en la intimitat autocontemplativa. Els que es mostren, duren poc. Normalment duren els cinc últims minuts d’un telenotícies, com a molt. Jo prefereixo l’artesà silenciós. I d’artesania dramatúrgica, Goldoni, en sabia molt. Goldoni tenia quaderns on ho anotava tot. Després ho reelaborava, ho treballava i ho polia fins a l’esgotament.