Arraulits i contents, al voltant de l’estufa, anem passant les hores d’aquests vespres negres i silenciosos. L’alegria nadalenca dels carrers emmascara, amb bombetes de colors,  la fredor solitària del món. Un univers sense fons sembla entreveure’s  enmig de les ventades, però nosaltres no li fem cas. La llum de la tardor s’enfosqueix, el terra es glaça i s’emmudeix. Tot perd el nom i la forma excepte la nostra estufa vermella, encesa i triomfant, a la petita estança del Palau d’hivern.

Després d’un dia atrafegat de feina, venent “Cavallet de cartró”, amb el telèfon sempre penjat al coll i les mans a l’ordinador, arriba el capvespre i és el moment d’aturar-se i descansar. Llegir i cuinar són les nostres principals activitats durant les hores tranquiles que es van esborrant mentre ens arriba la son. Començo l’últim llibre d’Antonio Damasio: altre cop les antigues separacions de cos, ment, consciència, ànima… ja veurem com acaba. Dono voltes a la idea del pensament màgic, aquesta tara humana que ho ha creat tot, i molt especialment l’art. El teatre no existiria si no funcionessim, des de l’home de les cavernes, amb el pensament màgic.  La Clara llegeix un Pulitzer que l’entusiasma: “Olive Kitteridge”. Ai! Com enyorem Amèrica! Mentre llegim, fem un caldo de verdures que perfuma tota la cuina amb olor d’api i xirivies. El príncep ens hi fa tirar una perdiu que ha caçat. Hi afegim una mica de farigola. Torrem una llesca de pa damunt l’estufa de llenya. Un pa comprat al forn del carrer del Roser, a Igualada, on encara fan pa de veritat. Aquest forn ha estat l’últim gran descobriment. El pa torrat amb oli del forn del Roser és el menjar més exquisit que un home sa i amb esperit d’aventura pugui aspirar. Això del pa amb tomàquet està molt sobrevalorat. Com tantes altres coses dels nostres temps!

Encenem la televisió que el príncep Totilau té a l’antiga biblioteca del Palau d’hivern i que, generòs, ens deixa ocupar amb llibertat. La guerra avança i l’aprenent de bruixot medita sobre el futur de la nostra feina. Segons sembla, uns senyors des de les illes Cook i altres paradisos fiscals ens buiden la caixa d’estalvis i tenen la intenció d’arrencar-nos els queixals.  Els polítics somriuen per demostrar estabilitat econòmica i ens diuen: ara haureu de treballar més per menys durant almenys deu anys. Després esdevindrà, com per art de màgia, una altra gran crisi per continuar amb aquest saqueig global tant suculent. I ningú no hi pot fer res! Campi qui pugui! L’antic món sembla acabar-se i unes noves regles han d’imposar-se. Quina nova filosofia dominarà?

Nosaltres apaguem la televisió, ens tanquem a la cuina del Palau d’hivern i somniem amb una vida arcaica i simple. Una vida de caminar, buscar bolets, collir herbes i tallar llenya… (pausa llarga). Fer pa, cuinar, dormir i tenir fills… (pausa encara més llarga). Una existència obeïnt els tons i ritmes de la llum. I quan arriba el capvespre, seure al voltant de l’estufa roent i esperar un moment de gran llum interior, com li passà a Descartes: Cogito ergo sum! Esperem el moment de la gran inspiració que ens permeti dibuixar un pla artístic possible per als propers anys. Què hem de fer? Com podem sortejar la crisi i millorar el nostre teatre? Però com que l’estufa es consumeix i la gran llum no arriba, ens posem, plens de joia, els aclucalls de l’ase i continuem avançant pas a pas i dia a dia en aquest viaje a ninguna parte de les actuacions. Pugem al nostre carro de Tespis i marxem cap a Irun amb La tempestad.

Conduïm de nit sobre el gel. On som? Ens enfonsem a la geografia minúscula i desconeguda d’Espanya. Ah, les nits màgiques d’Aragó! El nostre churrumbel s’acaba adormint i accepta que els seus pares no son paios. Entrem a la rutina del bolo hivernal. La Maria i l’Andreu estan simpàtics i eixerits després de tants dies de no veure’ns. Subratllen la precarietat de la vida teatral a Barcelona. El viatge és llarg i, després de repassar molt professionalment el text de La tempestad, s’endormisquegen. Silencis de furgoneta. Jo engego els meus monòlegs absurds quan m’avorreixo conduïnt. Dic la primera estupidesa que em ve al cap. Mantinc el so del discurs per no caure en el tedi del volant.  Què som sinó discurs? Un discurs absurd, però simpàtic i aparent. El discurs màgic que crea el món! O com dirien els grecs: el logos spermaticus.  Arribem plens de joia a l’hotel Altovento de La Muela. Un hotel que sembla una capsa de mistos al final d’un passeig d’arquitectura horrible, típicament espanyola. Al costat de l’hotel hi ha un mistreriós “Museo del viento”. Rompan filas i cadascú a la seva habitació. El nostre churrumbel es desperta i ens fa ballar flamenco una estona. Finalment s’adorm, esgotada, i ens dóna una nit tranquil·la, acompanyada càlidament pel motor de l’aire condicionat. Em llevo a les cinc del matí i no hi ha cafè fins a dos quarts de vuit! Això és inhumà! La noia de recepció s’espanta i em pren per un captaire. “¿Usted, está alojado en el hotel?”. Sort del llibre d’en Damasio!

Després de travessar un paissatge ple de roures amb les fulles ben seques, un paisatge enblanquinat als cims i amb unes quantes ovelles escultòriques que decoren les pendents gairebé verticals de les valls del País Basc, arribem a Irun . El muntage és molt àgil, gràcies a l’ajut de l’equip de tècnics del Teatro Amaia. Els nois parlen en euskera amb total naturalitat. Aquesta llengua dóna a l’oïda una bonica sensació de fortalesa.

La nostra escenografia es va envellint amb els bolos. Sempre s’han d’arreglar petites coses, amb la sensació que en qualsevol moment acabarà per desfer-se del tot.  Això em fa adonar que tendeixo a fer un teatre gairebé al límit de les nostres possibilitats materials, tècniques i artístiques.

Un públic molt ben vestit omple la platea inclinada del teatre. Hi veig parelles soles, sense fills. Aquestes parelles misterioses al teatre m’encuriosegen. Són programadors? Col·legues? Espies? L’actuació funciona molt bé. El públic està atent i calla amb interès. Penso que les coses bones a l’escenari només s’aconsegueixen amb temps. Això és molt important de cara a preparar un nou espectacle. Assajar lentament.  Grans aplaudiments i molta gent baixa al prosceni a parlar amb els actors i apropar-se als titelles. La Raquel, una acomodadora del teatre, s’ha encarregat de fer de cangur de la nostra filla. Li estem molt agraïts i li prometem una capsa de bombons. Ens saluda el Javier Garcia, el programador del teatre, que ha confiat en nosaltres. Se’l veu molt satisfet amb l’actuació i nosaltres ens sorprenem una mica. Diu que ja n’està tip del teatre que tracta els nens com a babaus. Un teatre de caca, pet, cul, pix. Treballar per un home així ens fa molt feliç i ens dóna esperances.

Tornem cap a casa. Dormim a un hotel glaçat de la ciutat de Corella. L’endemà arribem al Palau d’hivern i encenem altre cop la nostra estufa cartesiana per continuar passant els capvespres d’hivern amb la il·lusió que potser algun dia tindrem una idea genial, una idea clara i distinta a partir de la qual fundar el nostre teatre futur.

La pintura inicial és el gran René Descartes (a la dreta), ensenyant geometria a la reina Cristina de Suècia.

P.D. La meva costelleta llegeix aquest “post” i diu que em repeteixo… Disculpin! Deu ser l’edat.

Fins aviat!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit