Aquesta darrerra setmana hem estat participant a la fira de teatre infantil FETEN que se celebra a Gijón anualment. La fira és de les poques que funcionen bé. És a dir, vénen programadors i si els agrada la feina et contracten. Això, que pot semblar obvi, no ho és, perquè hi ha moltes fires i festivals que amb l’excusa de que vénen programadors organitzen una programació teatral de luxe a cost zero; bé, pagant les mateixes companyies. És “el timo de la estampita”. El festival de FETEN, en canvi, funciona molt bé. Hi vam fer tres actuacions de “La tempesta”. Van venir força programadors i van aplaudir amb decisió i contundència. Ja veurem què passa després. En sortiran bolos? Esperem-ho! De moment vam fer el que havíem de fer.

Una altra cosa és tota la comèdia que generen els festivals amb les entranyables interpretacions dels programadors teatrals i de les companyies darrere d’ells. De programadors teatrals n’hi ha de molts tipus. La gran majoria són funcionaris dels ajuntaments que tenen com a objectiu omplir la seva programació teatral. També hi ha companyies que en realitat vénen a vendre els seus espectacles però que s’acrediten com a programadors perquè organitzen un festival o porten una petita sala on programen alguna obra de teatre. I en tercer lloc hi ha tota mena de graus en les escales de l’administració cultural de l’estat i les diferents autonomies, que no sé ben bé què hi fan.Tot plegat és un núvol compacte davant d’una companyia independent com la nostra. Aquesta és, evidentment, una generalització absurda, neuròtica, amb unes gotes de paranoia. Però vaja, així estem fets.

El programador és qui et contracta i per tant mires de quedar-hi bé. Els somriures i salutacions són generoses. Mendicitat encoberta. Si tota la comèdia fos per dirigir el Deutsche Bank, ho entendria. Però la realitat és que les ganyotes i gesticulacions tenen un únic objectiu: un pobre bolo de teatre infantil. M’agradaria tenir amics entre els programadors, de fet són els nostres intermediaris amb el públic.  M’imagino que fem un treball conjunt, estem al mateix bàndol. Hi ha programadors cultes i ben educats als qui admiro sincerament perquè fan molt bona feina als seus teatres.  Però sovint només aconsegueixo establir uns lligams de simpatia amb aquells que no ens poden donar res. Amb els que ens poden donar bolos, si no són admiradors declarats,  hi ha tibantor, desconfiança i feudalisme. Les companyies ens els mirem des de la inferioritat: ells tenen un sou assegurat i pagues dobles, i nosaltres depenem del seu bolo per poder anar al supermercat. Aquesta realitat bancària els permet grans actes de generositat artística donant lliçons sobre les imperfeccions en les escenificacions que hom fa. De vegades, però, el programador teatral té poca formació teatral. D’on surten, no ho sé. Sempre me’ls imagino amb un passat artístic fracassat. Amb un punt de rancúnia contra sí mateixos per no haver perseverat en la misèria teatral, accepten una plaça a l’administració cultural i somnien en la jubilació. És evident, però, que no tots són així. N’hi ha que s’han format degudament i tenen una vocació benintencionada per fer la seva feina (tot i que no ens contractin!). Aquests parlen amb respecte i coneixements. Entenc que la duresa que els programadors han de mostrar amb les companyies es deu a que la mendicitat és enorme i quan ens reunim tots els captaires a la sortida de l’església de “Nuestra señora de la Begoña” el millor que es pot fer és espantar-nos com mosques. Fora! Fora!

A FETEN hi ha uns quants programadors que es coneixen entre ells. Són amics i fan grupets. Es xiuxiuegen a l’orella i van a sopar junts. Esporàdicament hi ha salts de llits a l’hotel. N’hi ha algun de molt aventurer que aprofita el festival per l’amor fugaç. Visca l’amor! A les nits, quan han acabat totes les funcions, se’n van a prendre copes amb les companyies que s’ho curren més fins a les quatre de la matinada. Segons m’han dit, aquí és on es decideix tot.  Alguns amics malintencionats m’han dit que, carregats de mojitos, s’arriba al consens sobre els espectacles: aquests són els bons, aquests no ho són. Jo no m’ho crec.  Hi ha de tot a la vinya del Senyor. N’hi ha que no necessiten l’opinió dels altres per formar-se’n una de pròpia. Ens van recomanar que anéssim a prendre mojitos si volíem tenir bolos. Jo vaig demanar a les meves actrius i al meu actor (tots tres de molt bon veure) que s’arreglessin una mica, s’obrissin un parell de botons de l’escot i s’oferissin en sacrifici a l’altar del bolo, però van preferir anar a fer un tomb nocturn per la platja. Desagraïts! Jo tinc excusa: tinc una nena petita i la meva dona que m’esperen a l’hotel.  A més, vull tenir el convenciment que els bolos que tenim o deixem de tenir es deuen exclusivament a la qualitat dels nostres espectacles. Cal, doncs, treballar més i millor!

Gijón és una ciutat que m’agrada. La gent és amable i elegant. El mar és magnífic, com sempre. El paissatge és ondulant i verd, amb un fons de muntanyes superbes: són els Pics d’Europa. Hem fet el viatge amb la nostra filla d’un mes i mig. Arribem després de nou hores de furgoneta, passant pel País Basc, Cantabria i Astúries. Hem vist un mar fort i romàntic que incita a l’aventura. És el nord. Aquest país em fa ser optimista. Deu ser el verd. A la ciutat hi vam trobar la meva germana i la meva tia que treballen en la meva antiga companyia, el Teatre Nu. Elles ens han fet de cangur durant les funcions. Aquests negocis teatrals són una cosa familiar. “La família!” que deia Vito Corleone. La dificultat està en aconseguir mantenir la sang freda davant dels programadors. “No és personal, són negocis…” repeteixo dins el meu cap seguint el consell del Padrino. Però no és possible. És personal i són negocis!

Encapçala aquest text el gran Vito Corleone! Un exemple per a tots els aprenents de bruixot!

Fins aviat!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit