Una de les sensacions habituals en la meva feina, i amb la qual no he aconseguit de conviure bé, és la sensació de no saber-ne més. En un procés d’escenificació arriba un moment en què ja no sé què més fer. A partir d’unes eines molt concretes he arribat a esprémer la totalitat de la meva creativitat i  en aquest moment de buidor sempre es posa en marxa una obssessió creixent per descobrir com continuar avançant . Això m’ha passat en la direcció de “A l’arca a les vuit”, una producció de la Fundació Xarxa que es pot veure aquests dies a la Mostra d’Igualada.

El fet que no sàpiga què més fer per millorar l’espectacle no vol dir, però, que n’estigui satisfet. La meva relació amb els espectacles acabats (o millor dit estrenats) sempre ha sigut una mica malaltissa. Els meus espectacles no m’han agradat mai. En general, han tingut més o menys gràcia depenent de la qualitat de la matèria prima i del procés de treball.  Ara bé, una sensació de felicitat complerta respecte un espectacle meu em fa venir basques nomes de pensar-hi. Això, evidentment, és una forma com una altra de neurosi. Tinc una mena d’ horror a la cosa definitiva, a la cosa quieta, que associo a les coses mortes que només poden esperar la putrefacció i anihilació…  Així que, quan acabo un procés d’assaigs, sempre em domina l’obssessió per trobar maneres de millorar-lo, de continuar avançant i no parar mai. Les obres d’art que m’agraden no són mai coses quietes. Ni la pintura, ni la literatura, ni la música que m’agrada són coses quietes. Sempre les percebo en moviment. Fins i tot la bona escultura la percebo en moviment. Quan m’apropo a un nu de Maillol, tinc la sensació que la senyora em donarà una bufetada de marbre en qualsevol moment.

En la meva feina, salvant les distàncies,  mai no assoleixo aquesta barreja d’obra acabada i mòbil alhora. Evidentment, el teatre és l’art d’allò irrepetible i per tant no es pot fixar mai. El problema sorgeix quan no saps què fer per avançar més, per millorar el que s’ha fet i apropar l’espectacle a la zona màgica de l’art veritable. Potser una de les característiques d’aquest art veritable és que no sembla tenir autoria. Sembla un producte de la naturalesa amb autonomia pròpia. La feina del director no consisteix, doncs, en mirar-se a un mateix i expressar-se perquè hom té coses a dir, sinó que es tracta, més aviat, d’obrir les portes a móns necessaris que existeixen en els territoris paral·lels als de la comprensió quotidiana. O com diria molt millor Lorca “Yo no soy un poeta, sinó un pulso herido que ronda las cosas del otro lado”. L’art ha d’obrir móns i l’artista ha de ser un humil porter. O en tot cas un enderrocador de parets. Oblidar-se d’un mateix, doncs, és fonamental. Dalí deia que per pintar bé s’havia de pensar en una altra cosa. Això sempre m’ha fet ballar el cap…

Així doncs, quan em trobo davant d’un espectacle acabat i no sé com millorar-lo, què he de fer? Cap a on he de dirigir la meva obssessió? Primer de tot cal detectar d’on vénen les senyals d’insatisfacció. En el cas de “A l’arca a les vuit”, tot i acceptar que és una de les millors coses que he dirigit mai (gràcies als actors), també em deixa insatisfet. La il·luminació, per exemple, podria ser millor. Però això té fàcil solució. Vol hores davant el plànol de llums, tot i que cal tenir en compte les hores de muntatge i la quantitat de material que es trobarà la companyia anant de bolos. L’escenografia és el que és, donat un pressupost limitat. Res a fer-hi. En tot cas la il·luminació hi pot ajudar. La feina de guàrdia urbano (és a dir, la meva: tu entres per aquí, surts per allí, t’atures aquí..) em sembla correcte i no hi veig possibilitat de moltes millores, o potser sí, no ho sé. El lloc d’on ve el grau d’insatisfacció més gran d’aquest espectacle és del territori de les idees. Mirant l’espectacle, penso: Què estan dient? Quina importància té això que diuen? El públic com s’hi sent identificat?

Aquests darrers assaigs he tingut la sensació de fer una cosa marcada, feta tècnicament, però on hi havia una mica de desconnexió dels actors respecte la ideologia de l’espectacle i per tant l’efecte de la identificació era un punt superficial. El públic, per anar bé, sempre hauria de pensar: “Sí, jo podria ser aquest personatge!” Per aconseguir això la clau és el compromís ideològic de l’actor. L’actor s’ho ha de passar bé fent de demiurg d’una realitat encara no expressada pel públic, però viscuda. L’actor ha de ser còmplice d’un acte de transgressió de la realitat convencional. Tota la companyia ha de compartir el mateix pla i cadascú desenvolupar-hi les seves habilitats, com en una banda d’atracadors del banc de les normes quietes. La perversió ha de ser total. Un actor ha de ser un fill de —-, com diria el mestre.

Identificar què és el que transgredim és una feina imprescindible i que està als fonaments de tota escenificació. En el nostre cas, la transgressió està en la manera de parlar de Déu. L’espectacle evidencia, mostra, ridiculitza i es compadeix de les maneres de parlar sobre Déu de tres pingüins i, per extensió, dels éssers humans. Transgredir no vol dir trencar vidres, tirar-se rots i pets o fer més o menys el gamberro. Per a mi transgredir vol dir ampliar el territori d’allò possible. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Depèn del gust de cadascú… En qualsevol cas s’ha d’aconseguir sorprendre l’intel·lecte del públic. Crear el que Plató anomenava θαυμάζειν, és adir: admiració i estranyesa. El trencament dels límits queda clar en el nostre espectacle? Jo crec que sí, però potser es podria anar més a fons si els personatges també hi anessin. En el cas que ens ocupa, doncs, potser els personatges podrien ser més interessants, i que ens expliquessin més coses de la seva manera de pensar particular. Això com es fa? Com diu la dita, marejant la perdiu, fent altres coses no relacionades amb l’acció de les escenes, col·locant els personatges en situacions improvisades que ens puguin ajudar a aprofundir-los.

Aquest tipus de feina necessita un treball d’improvisacions més o menys dirigides. És clar que s’ha de buscar la utilitat de la improvisació. Però és l’actor qui sempre hi té més a dir. És necessari que l’actor senti el personatge com a propi. Això pot semblar molt evident, però als directors insegurs com jo de vegades ens agrada controlar-ho tot. Lligar tots els ingredients és la principal tasca del director, no pas crear-los. En aquest lligam, la gràcia rítmica és la base de tot. L’espectacle ha de ser una unitat musical (rítmica). El moviment dels actors ha de basar-se en la dansa, en la continuïtat, en el contrapunt, en les dinàmiques, etc… El que més m’horroritza són els temps morts. Són moments en  què l’espectacle mor, desapareix la gràcia i tornem a la sòrdida realitat. Són petits fragments de segon per on l’energia de l’espectacle s’escola i desapareix. La qüestió, però, és no anar com una moto, sinó jugar amb els tempos. Als ignorants els agrada molt dir: “li falta ritme”. Amb això volen dir que tenen l’orella acostumada al rock and roll o que creuen que l’art ha de ser com una percutora del Ministeri de Foment. Tac, tac, tac, tac, tac! La qüestió és no confondre la velocitat amb el ritme. El ritme ve donat per l’interès. Un adagio té una intensitat rítmica molt més gran que una avorrida metralladora.

Però, a veure… On hem anat a parar? Estàvem parlant de com millorar un espectacle quan un no en sap més. Com hem arribat fins aquí? Ah! Per l’obsessió! Una obsessió que m’acompanya sempre. Ressona a cada pas. Caminar és un bon remei. De fet, caminar, és el millor mecanisme per desentortolligar problemes. El culte a Dionís també funciona, però a la meva edat… Després, quan s’ha detectat quin és el problema i com solucionar-ho, cal fer-ho. I per això és necessari dedicar-hi temps. Actualment, però, tenir temps és un luxe inassolible. El temps de la gent és molt car. I per això acaba imposant-se el conformisme de:  “Bé…, així no està tan malament…” De vegades, l’esgotament també hi influeix. I em queda una pedra a la sabata. Em diuen: “Home, no exageris! Només mires les coses dolentes d’un espectacle.” És cert, és la meva gepa professional. Fins i tot quan surto al carrer només miro les coses que no funcionen o que són lletges.  Caminar, tornem-hi, ajuda a donar una bona perspectiva de la importància de les coses i a apreciar la bellesa. L’art se’l van inventar grans caminadors. Poques coses són tant boniques com un cel rogent sota una alzina, després d’una hora de caminada amb la meva senyora i la meva filla. Cal entrenar el cervell a la positivitat. L’obsessió feliç és l’ideal. A això, els psicòlegs nord-americans en diuen FLOW. Tot i no saber-ne més,  doncs, mirarem d’aprendre’n més, rinxolant el rínxol amb un somriure.

Sabeu qui és el de l’estàtua? És l’inventor de l’admiració i l’estranyesa! La θαυμάζειν! És Plató!

Fins aviat!


Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit