| |
Diari EL PUNT (10 de novembre del 2008)
UNA TEMPESTA MÀGICA I EMOCIONANT DANI CHICANO Prenent la totalitat de la ingent obra de William Shakespeare, possiblement hi ha pocs textos com La tempesta que tinguin els elements adequats per fer-ne una adaptació per a un públic familiar, i quan empro aquest terme, en aquest cas concret, és per referir-me a un públic a partir de sis anys. És el que ha fet, amb molta valentia, assumint uns quants riscos, La companyia del príncep Totilau, sota la direcció de Marc Hervàs, que va debutar el mes de gener amb el magnífic Sis Joans, espectacle per a un públic familiar, també de titelles, basat en contes de Carles Riba i estrenat al TNC.
La tempesta, una història màgica, d'aventures, d'amor i d'humor, amb missatge moralitzant al final, presenta la disjuntiva a què s'enfronta Pròsper, mag i antic duc de Milà, de consumar la seva revenja sobre aquells que li van usurpar el títol i el van exiliar en una illa deserta amb la seva filla Miranda, amb un monstre (Caliban) fill d'un íncub i la bruixa Sycorax, i un esperit de l'aire (Ariel), o bé perdonar i oblidar les rancúnies.
La posada en escena és espectacular, amb rompiments a banda i banda de la caixa escènica intercalats en diagonal; l'escena està presidida per una taula articulada amb dos brancals, plena de llibres, que els actors mouen en funció de l'escena i les necessitats; al fons, al centre, una finestra en la qual els personatges presencien l'acció sense ser vistos, i tot matisat per una il·luminació tan impecable com la factura dels titelles –un vestuari lluminós-, la seva manipulació i l'actuació dels actors, manipuladors i ballarins alhora. La direcció de Marc Hervàs és detallista, rigorosa, i es percep l'entestament en què tot flueixi, de mantenir una certa poètica i harmonia, de manera que en les transicions, a més d'una suggeridora música d'època, els intèrprets ballen, de la mateixa manera que s'imbueixen de l'esperit del personatge que manipulen en cada moment, fins al punt que hom podria oblidar que es tracta de titelles, i que aquests són una extensió natural del cos dels intèrprets, reforçant el caràcter màgic que posseeix un espectacle de titelles o manipulació d'objectes fet amb un mínim de rigor.
Hervàs ha fet una adaptació gens fàcil d'un text preciós d'una hora de durada –una representació del text original en pot durar tres-, perfectament adequat per a l'edat que es proposa, tot i que, en aquest cas més que mai, està plenament justificat un treball pedagògic previ, ja sigui a casa amb els pares o a l'escola, per tal que pares i fills coneguin la història i la gaudeixin plenament a l'hora de veure-la escenificada. O bé un complet programa de mà que compleixi aquest funció.
|
|
DIARI DE GIRONA (11 de novembre del 2008)
BONA TEMPESTA INFANTIL
JORDI SALA Un dels àmbits on les arts escèniques del nostre país ha progressat més saludablement en els darrers deu o quinze anys és el dels anomenats espectacles de públic familiar, és a dir, els infantils. Avui ja són pocs els creadors d'infantils que encara creguin que explicant un conte més o menys interessant amb una veu mel·lífluament impostada ja n'hi ha prou per seduir el públic més jove, i en canvi es percep una exigència creixent en la qualitat d'aquesta mena d'espectacles en tots els seus àmbits: la història, la interpretació, la definició de l'espai escènic. És en aquest context que la recentment formada Companyia del Príncep Totilau aposta per textos d'una qualitat contrastada i indiscutible: el seu primer muntatge va ser el Sis Joans de Riba produït pel TNC, i ara han acarat un dels textos més bells, misteriosos i esmunyedissos de l'home de teatre més gran entre els grans, una obra que ha fet vessar i continua fent vessar rius de tinta entre els erudits, i que probablement encara demana un parell més de segles d'evolució social perquè la comprenguem enterament, La tempesta. Certament , La tempesta té alguns elements que la fan seductora als infants en el nivell dramàtic més bàsic, el de la història i els personatges, i per tant és un encert que una companyia s'arrisqui amb un clàssic indiscutible com ho és aquest en comptes de buscar camins més fàcils: no cal que els nens ho entenguin tot, com tampoc no ho acabem d'abastar tot els adults i això no és obstacle perquè en gaudim. Enhorabona als del Príncep Totilau, doncs, per la tria -encara que la traducció emprada, massa sovint pintoresca, no sembla que hagi estat la millor elecció.
I enhorabona també pel muntatge, que és d'una gran solvència. Segurament els dos punts forts de l'espectacle són, d'una banda, la perfecta destresa dels manipuladors dels titelles i les combinacions que fan per donar cos i veu a tots els personatges, i de l'altra banda la constitució de l'espai, que serveix magníficament als propòsits de l'obra. La taula articulada i amb rodes es pot convertir quan es vol i com es vol en els tres llocs escènics que defineix l'obra (l'espai dels nobles, el de la tríada grotesca i el de Pròsper), sempre envoltats per uns llibres que adquireixen un marcat caràcter simbòlic, i una finestra que denota l'entrada a la cova de Pròsper. La progressió de la narració funciona molt bé, i els grans interrogants que sempre planteja una posada en escena de La tempesta, la materialització de Caliban i d'Ariel, se salda positivament amb el fill de Sícorax (una mena de monstre que recorda vagament els grèmlins dolents) i de manera no tan positiva amb l'esperit aeri del mag (una mena de piolín teletúbic que no pot transmetre la meravella insondable del personatge). Es podrien matisar moltes coses aquí i allà, sobretot d'hermenèutica, però s'ha de partir de l'evidència que muntar una obra com és aquesta (i encara més per a nens), una obra que han dut a escena Leon Schiller, Giorgio Strehler, Friedo Solter, Peter Brook, Adrian Noble, Sam Mendes o Yukio Ninagawa (i que han interpretat Derek Jacobi, Daniel Evans, Ian McKellen o Vanessa Redgrave, per exemple), és una missió complicada. I el resultat és molt bo.
|
