Gràcies a una recent paternitat, el Príncep Totilau m’ha donat el permís per quedar-me al Palau d’hivern al costat de la meva esposa i la meva filla mentre la companyia anava de gira per aquests móns de Déu. La sensació que un director té quan, al costat de la llar de foc, pensa que en aquest precís moment s’està representant la seva obra en algun lloc del país, és una sensació sorda i estranya, de niu buit, com dirien els yankees (que gràcies a Déu posen nom a totes les coses). Sí, els meus fillets han marxat molt feliços a fer actuacions sense mi. De sobte m’adono que aquella obra de teatre que creia indissolublement lligada a la meva presència, funciona perfectament sense mi. Envio els meus espies al teatre en qüestió (Majadahonda) i m’informen que la funció ha sigut un èxit. A mi em costa de creure… la vanitat m’aclapara. Com pot ser? Resignat, mentre poso un altre tronc a la llar de foc, penso que el teatre és un art fugaç i incontrolable, com aquestes flames trepidants. A qui pertany el foc? Al tronc? A l’aire? És una pregunta absurda. Tampoc el teatre pertany a ningú. Només als que hi són i noten la seva escalfor. Ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió.

La neu ha caigut. El cel s’ha aixecat i ha deixat un paisatge antic, que imposa el seu ritme tranquil. Els pardals s’apropen a la finestra sense por. L’olla bull. Espetega el foc. Damunt la taula de la cuina preparo la feina de les properes setmanes: reassajar “La tempesta”, preparar el nou espectacle, preparar les classes, avançar en els meus projectes d’escriptura, llegir… i canviar les caquetes de la meva filla.


Bon any i fins aviat!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit