Ara que s’acaben les tempestes d’aquesta freda primavera, reprenc aquest blog, tan abandonat, enmig de l’estrany desconcert que sempre tinc quan acabo un espectacle.

Seguint el consell del meu enyorat professor Jaume Melendres, ordeno els records, i faig balanç de la feina feta durant tots aquest mesos que ha durat la creació de l’espectacle Petruixka al Gran Teatre del Liceu.

La meva primera relació amb la música de Petruixka va ser durant els meus estudis d’aprenent de bruixot a l’Institut del Teatre. Complint tots els requisits de la bohèmia, gastava els pocs diners que tenia en comprar algun llibre o disc, i això m’obligava a ser molt creatiu en la migrada cuina compartida d’estudiant. Un dels discs que vaig bescanviar per un bistec de bou va ser el Petruixka d’Igor Stravinsky. Des de llavors aquesta música sempre m’ha demanat que la portés a l’escenari d’una manera o altra i, finalment, després de vint anys de presència al meu costat, he aconseguit estrenar un espectacle de dansa, amb aquesta música, al Gran Teatre del Liceu. L’espera ha valgut la pena!

La Clara Dalmau i jo, obeïnt els desitjos del príncep Totilau,  vam presentar el projecte al Liceu ja fa més de dos anys i des de llavors l’hem anat adaptant, com sempre fem, a les necessitats de la producció, és a dir: de qui paga. Un dels interessos més grans del Liceu era poder fer un espectacle de ballet amb la companyia IT Dansa, amb els qui ja havien treballat en alguna altra ocasió. Això em va permetre complir un dels somnis de tot aprenent de bruixot: treballar amb ballarins de primer nivell.

Aquest aprenent de bruixot sempre ha tingut l’obsessió pels cossos humans damunt l’escenari, i en com, aquesta carn humana, es metamorfoseja en emoció gràcies a les arts màgiques del teatre. Els bons ballarins són els actors ideals: tenen el cos absolutament dominat i són capaços d’assolir l’expressió de les emocions més fines i profundes amb la senzillesa d’un ésser diví. Sí, treballar amb els ballarins d’IT Dansa és com treballar a l’Olimp dels déus. Hom es meravella de que amb allò tan proper que tenim tots, el nostre cos, ells siguin capaços de creuar totes les fronteres de la realitat i fer coses que cap humà pot fer. Els ballarins trenquen totes les lògiques de la nostra vida vulgar i ens fan pensar que potser també podríem tastar la divinitat si ens belluguéssim tan lliurement com ells. Els ballarins eixamplen l’horitzó de possibilitats de la vida humana. Per això són déus!

Els joves déus de la companyia IT són juganers, trapelles, geniüts, emotius, misteriosos, amables, tendres, treballadors infatigables  i, per damunt de tot, quan es mouen, són d’una bellesa celestial, és com mirar els núvols d’aquesta primavera. Treballar amb ells ha estat un pur embadaliment. Només a causa que el procés de creació de l’espectacle ha estat excessivament llarg (i que m’he hagut de desplaçar a Barcelona),  hom ha tingut ganes de deixar l’Olimp i tornar al món real dels bolos i al meu carro de Tespis damunt l’asfalt.

Durant tots aquests mesos hem après moltes coses. Per exemple ha sigut molt instructiu treballar amb la coreògrafa Catherine Allard, una fidel deixeble del genial Jirí Kylián. I segur que a La companyia del príncep Totilau farem coses molt diferents arran d’aquesta coneixença.  El fet de treballar amb un dels teatres més grans del país també m’ha ensenyat moltes coses. Primer de tot he confirmat la meva creença en la importància de l’estructura dels diners per a la felicitat artística d’una producció: Qui té els diners? Quan els té? A qui els dóna? Quan els dóna? Qui cobra de qui? Etc… El diner, per exemple, estableix la fidelitat i la jerarquia, i això pot ajudar o dificultar un procés creatiu d’una manera determinant. Perquè quan no hi ha el lligam del diner, hi ha el perill, molt habitual, que els espectacles es produeixin abans d’aixecar el teló.

He vist, també, la importància i la necessitat que hi hagi una autèntica confiança en la feina dels altres. En un espectacle amb tanta gent treballant-hi, cal confiar en els altres! La necessitat d’aprofitar-se intel·ligentment del que fan els altres ha estat, sens dubte,  la principal lliçó d’aquest espectacle.

Recordo que en els meus primers espectacles tendia a desconfiar. En qui primer desconfiava era en mi mateix, és clar. Això produïa, per nerviosisme, que desconfiés de tot i de tothom. Si l’escenògraf em portava una proposta que (evidentment) no encaixava en el que havia pensat la meva migrada imaginació, ja no sabia què fer i començava a demanar que això fos més llarg, més curt, més blau, més verd, més nosequè… Evidentment, tots aquests canvis, l’únic que feien és que l’espectacle fos pitjor.

En canvi, i sobretot a partir de la meva relació professional durant uns quants espectacles amb el Martí Doy, he vist que és molt millor recolzar-se en la feina dels altres per poder saltar més amunt. Sumar el talent de tot l’equip artístic a un projecte col·lectiu, com ho és un espectacle, és molt millor que pretendre “corregir-lo” perquè no encaixa amb les meves vagues expectatives. S’ha de tenir generositat i valentia per acceptar que la feina dels altres em pot ajudar. Alhora, també s’ha de saber perdonar les mancances dels companys i donar-los ànims per allò que són excepcionals. Mai no ens hem d’emborratxar amb el licor barat de l’ambició! Quan en algun espectacle anterior he tingut ambició de fer alguna cosa  “genialosa”, el desastre s’ha produït indefectiblement. Els fracassos m’han ensenyat a intentar mantenir, com l’artesà, el cap sempre serè i tranquil, per tal de no caure en el trist gronxador de la vanitat i la inseguretat. Perquè quan m’ha empès la vanitat, i no he perdut del tot el seny, la inseguretat s’ha produït de manera  immediata, violentíssima i destructiva. Així, amb els fracassos, he anat aprenent a relaxar-me, i a deixar que les coses passin davant meu com un caçador pacient.

En aquest espectacle he acceptat com mai la feina dels altres. Treballar amb l’Anna Alcubierre, el Martí Doy, l’Alberto Rodríguez, la Sílvia García, el Carles Gibert, la Catherine Allard, el Guerássim Boronkov, l’Antoni Arrufat, i molts i molts altres professionals del Gran teatre del Liceu, ha estat una aventura molt emocionant!  S’ha fet evident que com més gran és el vaixell, menys coses ha de fer el capità. Simplement cal preparar una bona ruta abans de començar i, un cop hem salpat, només cal vigilar que es segueixi el rumb correcte i deixar que la resta de la tripulació faci la seva feina. El resultat ha estat interessantísim, al menys per a mi. Bé, i per al públic espero que també.

La companyia del príncep Totilau ens sentim molt orgullosos d’haver portat el timó d’aquest projecte i d’haver apropat aquesta obra tan important d’Igor Stravinsky als nens del nostre país. Aquí el teniu! Petruixka!

Ara cal baixar de l’Olimp dels déus i tornar a les coses reals… per exemple cal remenar la terra de l’hort i treure les males herbes. A veure si podrem collir algun tomàquet!

Fins aviat!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit