Dues comèdies italianes
Gràcies a l’eficàcia d’un gran col·lectiu de professionals, l’òpera “Oh, l’amor!” que he dirigit al Petit Liceu, ha finalitzat com Déu mana. És a dir: tothom ha quedat content. Aquesta ha estat una direcció d’escena curiosa perquè l’he hagut de fraccionar moltíssim i les sensacions que produeix la continuïtat d’un espectacle només les he pogut percebre durant l’última setmana d’assajos abans de l’estrena, gairebé fins que no hem tingut el públic assegut a les seves butaques. Treballar l’escena sobre els compassos, però, ha estat molt interessant i m’ha obligat a tenir una visió general de matemàtica pura que en certa manera m’ha tranquil·litzat. Al final tot eren faves comptades.
Per fer tabula rasa del meu cervell, després d’unes setmanes de molta concentració en una sola cosa, m’he proposat la dieta de l’escarxofa shakespiriana. És una dieta força dràstica que consisteix en fer vida normal però dedicar cadascun dels propers 37 dies i 37 nits a llegir (i veure) cadascuna de les 37 obres de William Shakespeare.
Per començar pel començament, he agafat Titus Andrònic de la biblioteca. Aquesta és la primera obra que s’atribueix al millor dramaturg de tots els temps i val la pena veure com es va bullint l’olla del seu talent. És una obra que fa molt que conec i he vist en diverses ocasions. La versió cinematogràfica de Julie Taymour és molt interessant. I, fins i tot, va haver-hi un temps que tenia temptacions d’escenificar-la, en algun rampell d’agressivitat escènica. Ara, però, tot és molt diferent. Tot és més temperat.
Em llevo d’hora i començo a llegir. La sensació de tristesa és immediata. El pobre Titus és un personatge ple de patetisme. Es presenta inicialment com un triomfador que torna ple d’honors dels camps de batalla. Però el seu comportament és massa recte, fins i tot, excessivament rígid. De fet, portar al sacrifici ritual l’hereu de la seva enemiga, la reina Tamora, ara presonera, és un acte, potser legal, de celebració del final d’una guerra, però també és un acte d’una gran crueltat cap a una reina dels gots vençuda i humiliada. És aquesta rigidesa cruel de Titus, el nostre protagonista, la que encén el motor de la venjança, i la violència precipita una maldat damunt d’una altra, cada cop més gran.
La maldat que es desferma és pura, sense dissimular ni justificar, com en la vida. La bondat i la noblesa, en Titus, és ingènua i patètica. D’aquest conflicte en van apareixent un seguit de fets escabrosos que van pujant el llistó de la barbàrie a cada pàgina. Sembla una escala que anem ascendint per veure millor fins on pot arribar la crueltat humana: el vessament de sang, la violació i mutilacions de l’estimada filla de Titus, l’horror de les automutilacions a causa d’un xantatge cruel, els assassinats sense solta com l’assassinat de la pròpia filla i, fins i tot, obligar a menjar els seus fills a una mare com a arma de l’última venjança. Aquests són els fets que construeixen la tragèdia de Titus Andrònic. La resta només és una substitució d’un emperador romà per un de nou. Ara bé, aquesta trama senzilla es situa en una Roma fronterera amb els gots, és a dir: entre la civilització i la barbàrie. I veiem com rodola la moneda per aquesta línia tan prima sense saber de quin costat acabarà caient. Què és la civilització? Què és la barbàrie? Són les preguntes que ens deixa a l’aire Shakespeare.
Un cop ha començat el pèndol de la violència i la seva venjança, el gronxador no para de pujar cada cop més amunt. En realitat el “a veure qui la fa més grossa?” sembla ser el motor de la dramatúrgia de Shakespeare. El problema és que això no té més aturador que l’esgotament per avorriment. Perquè sempre es pot fer una barrabassada encara més grossa.
A les set surto de casa i me’n vaig cap a la comarca de l’Osona. Faig de viatjant de comerç dels nostres espectacles. A la companyia no hi tenim cap actor que surti a la tele i això ens obliga a una venda més artesanal. També és cert que ens dediquem al teatre infantil i, sovint, als titelles, i això ens situa gairebé entre els pàries de la cultura. Al cotxe escolto Les Nouveaux chemins de la connaissance. Visca Radio France! La Clara em prepara les rutes i jo recorro la comarca defensant els nostres espectacles davant dels programadors i petits funcionaris de la cultura municipal. De vegades són molt amables i simpàtics: ens fem amics i còmplices.
M’agrada el verd de la plana de Vic i les masies. L’empremta de Roma és present en aquestes cases nobles. La bellesa és intensa. Entre els papers, com que de vegades em toca esperar el funcionari de torn, hi porto Titus Andrònic i vaig llegint… On sóc? A Vic? A Roma? I altre cop al cotxe, aquesta presó amb neumàtics de la vida contemporània. La calor és alegre i cridanera. Ens sortiran actuacions per aquest estiu? Tinc la sensació que ens estem equivocant en l’estratègia. On és el mercat teatral? Com pot ser que Shakespeare omplís els teatres de gent gairebé analfabeta i ara costi tant que ens donin una actuació en aquest país nostre tan culte? Què ha passat? Quina mena de teatre podria interessar a aquests tècnics de cultura? En què estan pensant? En TV3?
Arribo a dinar a mitja tarda. El sol ja pica l’ullet. La Clara ha fet moltíssima feina d’oficina. Els nens tornen de l’escola. Juguem als jardins de la reina Rosamunda. Estem en plena guerra contra el pugó. Les formigues, però, reculen (…com els gots de la reina Tamora). Els magraners s’enforteixen. Els cirerers maduren la fruita. Reguem els arbres en la pau de la tarda. Els nens agafen aigua de l’estany i fan rius i tolls al sorral. Continuo llegint Titus Andrònic a la porxada del jardí mentre faig de guardià (sense glavi) dels meus fills.
M’interessa molt el personatge del Noi. Apareix al final de l’obra i s’hi queda. Hi ha moments molt bonics com quan apareix el llibre de Les Metamorfosis d’Ovidi i el noi diu: “me’l va donar la mare”. Em fa pensar que potser és autobiogràfic. Aquest és un llibre fonamental en la obra de Shakespeare i ja apareix en la seva primera tragèdia. També apareix Horaci. Al final de l’obra, com en tots les tragèdies de Shakespeare, es produeix la renovació purificadora del poder. Ara bé, l’esperança que duri la pau és molt incerta, perquè totes les seves tragèdies comencen amb algú que puja al poder i acaben de la mateixa manera. Així, doncs, és el final d’una tragèdia o el començament d’una nova?
L’emperador és a punt de sortir pel pòrtic! Salve Luci, el nou emperador de Roma! …I que Déu ens agafi confessats!
Per cert: la imatge de l’inici és una de les set meravelles de la ciutat de Vic, a part dels camps de blat i les masies…
Demà toca La comèdia dels errors. Segona nit.
Related posts
