Alguna cosa a dir
Poques vegades a la vida es té la sort de poder reviure amb la mateixa intensitat del primer amor, l’espectacle que ha construit, com una pedra immensa i solitària, els fonaments de la professió teatral de tot aprenent de bruixot. Per a un servidor, aquest espectacle ha estat, sense cap mena de dubte, “El Nacional” de Els joglars. Un espectacle que, com un regal dels déus, es pot tornar a veure aquesta temporada als teatres d’Espanya, després de gairebé dues dècades d’haver-se estrenat.
Fa 19 anys vaig tenir la sort d’aconseguir unes invitacions pels alumnes de l’Institut del Teatre, on llavors estudiava, per anar a veure “El Nacional” de Els Joglars. Aquesta era una companyia que no havia pogut veure mai en directe i que només coneixia per la premsa. He de reconèixer que Els joglars més aviat em queien antipàtics. Les constants aparicions als mitjans de comunicació del seu director trencaven el model de bon noi calladet que jo anava assimilant que havia de tenir un artista del teatre, si és que aspirava a ser subvencionat algun dia pels poders públics.
Però va passar un fet extraordinari: després de l’estrena de “El Nacional” es va aixecar una onada furiosa d’indignació recorrent els passadissos de l’Institut del teatre. Les aspirants a dives de l’escena esquerdaven la veu i perdien les formes:
– “Has vist l’última obra dels Joglars? És un insult a la professió!”.
Els nois de direcció, amb vocació d’intel•lectual, es feien el desmenjat:
– “En Boadella n’ha tornat a fer una de les seves…”.
Alguns professors entraven a classe amb la cara desencaixada i seien incòmodes a la seva càtedra. En el meu odi espontani, antic i natural cap a les institucions docents, aquestes pèrdues de compostura em divertien enormement. L’Institut del teatre estava en qüestió.
La marabunta va anar creixent i quan va arribar el dia per anar a veure “El Nacional” al teatre Tívoli, no teníem la mateixa sensació d’anar a fer els deures, com quan ens convidaven a altres teatres. Anar a veure “El Nacional” era com fer un salt en el temps en la història del teatre i anar a veure una obra de Molière en temps de Molière, i escenificada pel mateix Molière. Un regal sense preu per a un aprenent de buixot com jo.
Recordo que em vaig quedar petrificat mirant, fascinat, aquell espectacle. Allò era un prodigi en la transformació del temps i de l’espai escènic. Era una revelació respecte al que els actors podien arribar a fer al voltant d’un conjunt d’idees. Les interpretacions no eren cap exhibició egocèntrica i unilateral del suposat geni de l’actor davant la resta de mortals. Aquesta mena d’interpretació és freqüent en les grans figures que pul•lulen pel teatre públic. Però amb Els joglars es té la sensació que els actors han abandonat completament la pròpia persona per encarnar el personatge i les idees del director, completament i conjuntament en una companyia única. Aquesta sensació arribava a fer, fins i tot, una mica de por en les interpretacions del Ramon Fontserè, la Pilar Sáenz, el Xevi Vilar o el Jesús Agelet, els protagonistes tràgics d’aquest espectacle.
Però el més revoltant i sorprenent de tot plegat era veure un espectacle ple d’idees noves i contundents. A diferència de molts altres dramaturgs i directors contemporanis que jo havia vist abans, era clar que en Boadella tenia coses a dir. I això no és poca cosa. Tenir o no tenir coses a dir, aquesta és la qüestió!
Enmig de la funció, algunes de les meves companyes d’estudi fugien histèriques, plorant pels passadissos del Tivoli, amb les mans a les orelles. No podien suportar la revelació de la veritat. Després les veies traumatitzades al bar de l’Institut del Teatre intentant recompondre els seus somnis de grandesa amb un cafè amb llet i una magdalena. Jo vaig tornar al teatre tres vegades més, conscient que aquest espectacle seria, segurament, el moment d’aprenentatge més important de la meva vida d’estudiant de teatre.
“El Nacional” fa una reflexió sobre el paper del teatre a la nostra societat. Parla de la interpretació, de la direcció, de l’escriptura, de la crítica, del públic, dels poders polítics. En descriu les misèries i també els ideals. És un espectacle crític i a l’hora didàctic. És un espectacle ple d’emocions de baixa estofa i d’emocions sublims. És un espectacle sincer i generós com tots els que fa el mestre Boadella.
Passaran els anys i potser algun dia deixaré de fer teatre, per exemple per dedicar-me a tenir cura dels ramats del príncep Totilau, i a poc a poc desapareixerà aquesta mania meva d’aixecar la pols dels escenaris però, gràcies a haver vist “El Nacional”, sempre recordaré que vaig ser present en un dels espectacles que ha encarnat l’excel•lència teatral del nostre país, protagonitzada per la prodigiosa companyia de Els joglars.
Aquesta tardor del 2011, després de gairebé vint anys d’aquesta aventura d’estudiant, el deu Cronos ens ha fet un regal sense preu: Els Joglars han tornat a escenificar “El Nacional” i han iniciat una gira per tot Espanya. A un fet tant excepcional com aquest, calia una resposta ràpida i sense excuses. Calia anar a veure el príncep i demanar-li permís per abandonar el palau d’hivern.
El meu gran amic, el Sr. Casanellas, bibliotecari de la cort, i un servidor, vam aconseguir un salconduit del príncep Totilau per anar a Madrid. A palau estem en plenes reformes arquitectòniques i tots els servents de la cort hi hem d’ajudar. És per això que el príncep ens fa una gràcia especial en deixar-nos marxar. Mai no li podrem agrair prou la seva generosa generositat!
L’Ave és sempre una cosa una mica irreal i ens produeix una sensació de descompressió quan aterrem a Atocha. A Madrid encara és estiu i la ciutat se’m fa una mica estranya perquè els meus records d’aquesta ciutat estan envoltats de fred i de neu, conduint el nostre carro de Tespis en les gires hivernals. Sense més dilació prenem la direcció del Nuevo teatro Alcalà, i com que som de poble i ens agrada veure els ministeris, hi anem a peu.
Els carrers de la ciutat de Madrid estan força buits, és l’hora de la migdiada, i arribem al teatre amb facilitat després d’una horeta de caminar. Xerrant, xerrant, sobre l’art, la filosofia i la dissolució de la vida, amb el Sr. Casanellas sempre es passen estones agradabilíssimes. És un costum que tenim quan som al palau del príncep i que aquí continuem amb naturalitat.
Així que arribem a lloc, fem un tomb a l’illa de cases que contenen el teatre, amb la voluntat de passar l’estona, a la manera peripatètica, que encara ens queda abans que comenci la funció. Un servidor està força nerviós. Tornar a veure Els joglars és una cosa important. Molt important!
Arribem a la part del darrere del teatre on hi ha la porta de càrrega i descàrrega d’escenografies i, com si fos una aparició de la musa Talia, hi veig la gran actriu Pilar Sáenz ja vestida amb el vestuari del seu magnífic personatge de “La Montse”. Mai no havia tingut l’ocasió de saludar la que jo considero la millor actriu del país. Un fenomen dels escenaris inigualable! I, per sorpresa meva, ja que sóc de naturalesa tímida, em llenço imprudentment als peus de l’actriu i li declaro la meva adoració.
– Hola Pilar, som dos fans vostres, que hem vingut a Madrid expressament a veure-us!
Lògicament, l’actriu fa un pas enrere, tement per la seva integritat física a causa del meu descontrol adolescent. Però de seguida ens presentem amb una mica més de formalitat, i la Pilar es recorda que un servidor havia treballat ajudant a l’ajudant del mestre Boadella en l’obra sobre Josep Pla l’any 1998, quan ella va passar un temps allunyada dels escenaris.
– Ja li diré a la resta de companys que has vingut…
I fa un mutis sensacional, impecable!
La Pilar és una actriu d’un talent i professionalitat excepcional. Veure-la als escenaris em deixa totalment bocabadat i admirat. Transmet una enorme alegria vital als seus personatges, tant si fa de puta, com de Marta Ferrusola, com de ministra de medi ambient o de monja. Construeix personatges molt complexos amb una precisió i sensació de facilitat màgica. És un fenomen de la naturalesa que s’ha de veure. És el joc personificat. No es pot explicar…
Per fi entrem al teatre i la platea s’omple de gom a gom, en un ample somriure cap a la crisi. Saludo el tècnic de la companyia, l’històric Jordi Costa, per a qui tinc un gran afecte i respecte. Puja el teló i veig un escenari una mica més petit de quan el van estrenar fa 19 anys. Tota l’escenografia està més compactada però amb la mateixa sensació de misteri de la primera vegada. Gaudeixo enormement de l’espectacle, amb un gran sentiment de gratitud per poder ser aquí. Tinc la sensació que la nova escenificació és una mica més concentrada, més destil•lada. Tot és ple de contingut moral i estètic. Els retocs que ha fet el mestre Boadella fan que l’espectacle sigui encara més trepidant i dens, com una magrana madura de tardor. Penso:
– “Això és teatre i no subvenció camuflada de cultura!”
Sento que estic davant l’autèntica història viva del teatre espanyol. Passarà molt temps en tornar a aparèixer un dramaturg del talent i saviesa del mestre Boadella i una companyia com aquesta!
Les més de dues hores que dura l’espectacle són viscudes molt intensament. Em fa la impressió que en Boadella construeix l’escenificació en funció de la sensació visual que vol aconseguir. Al mateix temps, la construcció rítmica i tonal de les veus i moviments dels personatges, fa que l’espectacle creixi i creixi de manera purament musical, més enllà del significat de les paraules. És com estar sentint una simfonia fantàstica. També tinc la sensació que estic més a prop de l’espectacle. Durant tots aquests anys de seguir i estudiar al mestre, em fa la sensació que he après alguna cosa. Ara comprenc alguns mecanismes tècnics que fa servir en Boadella, tot i que reconec que no sabria com reproduir-los jo mateix. La primera vegada que vaig veure aquest espectacle, vaig tenir la sensació de veure un teatre tan elevat que semblava fet a un altra planeta. Jo venia de la universitat, de llegir Carles Riba, Valle i Lorca, i de cop em vaig trobar amb aquesta peça d’orfebreria escènica que va inundar el meu coneixement de llibres empolsegats amb una nova forma d’entendre el teatre. Tenia davant meu un Lope contemporani amb un espectacle revoltant que era “El arte nuevo de hacer comedias” del segle XX.
Inevitablement cau el teló i sonen grans aplaudiments! Llargs aplaudiments! Felicitat complerta! Llum! Llum! Doneu-nos llum! Al Sr. Casanellas també li ha agradat molt. És el primer espectacle de Els joglars que ha vist i les expectatives no han estat decebudes. Sortim del teatre extasiats i esperem als actors a la sortida dels artistes. La meva vanitat augmenta quan veig que estan molt contents de veure’m i saludar-nos després de tants anys.
Vaig treballar amb ells fa 12 anys, quan acabava els meus estudis d’aprenent de bruixot i em van deixar que els acompanyés durant la creació de l’espectacle sobre Pla, fent d’aprenent de bruixot. El gran Jesús Agelet està més alegre i jove que mai. La Dolors Toneu està igual de guapa com sempre. Sento per la Dolors una estimació especial perquè els dos vam entrar als Joglars a l’hora, i vam compartir l’excitació i les pors d’entrar en una companyia tant important. Finalment surt el gran actor Ramon Fontserè i em fa una abraçada d’una gran generositat, penso que estic en braços d’un modern Richard Burbage i l’emoció només em deixa dir: Maestro!
Passem una estona parlant de l’espectacle enmig del carrer. Recordem les cosetes que en Boadella ha canviat en aquesta nova escenificació. Són petites frases i accions que per a mi tenien molta gràcia i interès però que el director ha suprimit amb la mà ferma i tranquil·la d’un bon cirurgià. Ens acomiadem amb gran alegria i emoció.
Al carrer, caminant amb el Sr. Casanellas cap a la pensió, en el silenci dels carrers de Madrid, noto que ja els trobo a faltar. Quan tornarem a veure un altre espectacle de Els joglars? Gran pregunta!
Agafeu el cotxe, l’autobús o el tren, si cal aneu-hi a peu, però no us el perdeu per res del món!
Fins aviat!
Related posts
