En el treball col·lectiu es va produir un fet desllodrigador que va reorientar tot el plantejament amb el que anàvem avançant inicialment. Aquest fet va ser els dissenys dels titelles fets pel Martí Doy. Quan el Martí ens va fer la proposta plàstica vaig veure que ni el món sonor que jo estava preparant era vàlid, ni la situació teatral que jo proposava era útil. Així que, en comptes de demanar-li que canviés el disseny dels titelles, vaig decidir canviar el meu plantejament, segur que la seva proposta plàstica tenia més sentit amb els principals objectius de la producció, que la meva.

Del que es tractava aquí, era de fer un espectacle per a nens força petits, a partir de tres anys, que fos simpàtic i divertit, i aportés identificació i coneixements sobre el comportament de la mare naturalesa. Els dissenys de titelles del Martí, proposaven uns protagonistes visualment esquemàtics, amb uns colors molt primaris, i el plantejament dramatúrgic i d’escenificació, va haver de reorientar-se en aquesta direcció. A partir d’aquest plantejament plàstic, vaig decidir fer servir una música que tingués els mateixos elements formals: simpatia, simplicitat, i proposta de joc. La família Strauss i els seus valsos i polques van guanyar la plaça en el nostre espectacle!

Amb tot aquest material sonor, era clar que havia de fer una nova proposta de situació teatral i els llibres llegits durant els mesos anterios ens van rescatar. Des d’un bon començament, les lectures es van encaminar a donar-nos un coneixement sobre la figura de Charles Darwin i la seva teoria de l’evolució, però, paral·lelament, ens interessava molt contrastar-ho amb una visió científica actual i això va anar a càrrec dels llibres de Richard Dawkins i Richard Fenyman. El llibre central de Dawkins que parla de l’evolució té per subtítol “L’espectacle més gran sobre la Terra” i aquesta connotació de circ, conjuntament amb l’esquematisme dels titelles i l’amenitat dels valsos d’Strauss, van fer quallar la nova proposta dramatúrgica: en comptes de que l’acció passés a la casa museu de Darwin a Londres, l’acció passaria en un circ i els moments més importants de l’evolució serien diferents números de circ. Com veieu, no s’ha de tenir gaires miraments i mai t’has d’enamorar massa de les pròpies idees. Les traïcions a un mateix han de ser salvatges, fredes i inesperades, em sembla que ja ho hem dit moltes vegades.

Amb el món del circ entre mans, vam començar a revisar pel·lícules sobre el circ per tal de tenir referents visuals de qualitat. Vam veure unes quantes vegades Chaplin, els germans Marx, i Fellini, entre d’altres. Però va ser, sobretot, I Clowns de Federico Fellini que va desencadenar el nou gir en la creació del nostre espectacle. Aquesta pel·licula planteja una situació sencilla i propera, en la que veiem un nen que se’n va a dormir i sent, enmig de la nit, com aixequen una carpa de circ davant de casa seva. L’endemà, el nen entra a la carpa del circ i la seva sil·lueta en penombra serveix per endinsar-nos en un món d’un circ antic, ja desaparegut, i que Fellini vol recordar amb nostàlgia. Enamorats d’aquesta pel·lícula, vam decidir copiar-nos la primera situació de I Clowns i avançar a partir d’aquí.

Ja fa temps que l’originalitat no és cap requisit de res, tal com Shakespeare ens ho recorda sempre. Al contrari! Una història ja treballada per algú altre, permet avançar fins a zones ignotes de la selva espesa del pensament. James Shapiro, ho explica de manera molt divertida: la història del rei Lear era perfectament coneguda per tot el públic de Londres i quan Shakespeare va fer la seva “versió” tothom es va quedar amb un pam de nas perquè Shakespeare els va servir una enorme tragèdia, quan tothom esperava un final feliç de comèdia. Shakespeare era un gran versionador! Entre moltes altres coses… of course!

Així doncs, teníem un nen que seria el punt de vista del nostre espectacle i que, de fet, es corresponia a la realitat de l’origen d’aquest projecte: les preguntes del nostre fill Bernat sobre la naturalesa. Aquest punt de vista, permetia una major identificació dels nostres espectadors en l’espectacle perquè tots els nens fan la mena de preguntes que fa el nostre protagonista. Curiosament, no tenim un nen superdotat: és un nen excepcionalment normal. A més, les preguntes eren reals. Eren preguntes que el nostre fill ens feia i que nosaltres anavem anotant al llarg dels dies per recordar-les perquè la nostra memòria és precària.

Tot aquest procés de transformació dramatúrgica es va produir a la sala d’assaig amb la complicitat i generositat d’uns actors fidels (la Clara i el Jordi) que es posaven en evidència i em seguien a cegues allà on els suggeria. Prova d’anar per allà… Prova de fer això… Que ningú es pensi que la dramatúrgia que practiquem es pot fer en una cambra il·luminada per la llum d’una espelma. S’han de provar els materials amb els que hom vol treballar. Les idees s’han de tastar, escoltar, acariciar i olorar. I llavors es decideix.

El problema d’aquest espectacle ha estat que volia parlar de massa coses. Fruit del munt de llibres que m’havia llegit, tenia una enorme pila de notes que em semblaven imprescindibles d’incloure d’una manera o altra. Tots aquest materials eren les coses que volia fer arribar. Eren el coneixement que m’havia transformat a mi en el procés de preparació de l’espectacle, i que em semblaven informacions necessaries i imprescindibles per produir la transformació del nostre públic. Eren el tresor que donaria valor al nostre espectacle.

Amb una palanca, una destral i una pala de fangar, vaig anar introduint totes aquestes informacions que al llarg de les lectures estaven anotades en fitxes de cartró molt boniques. Les fitxes blanques eren pels materials de les lectures, les grogues per les imatges significants de l’espectacle, les vermelles per l’estructura de l’acció dramática (o resolució del problema), i la verda per l’arc de personatges. La realitat, però, és que vaig anar acumulant moltíssimes fitxes blanques i cap de coloraines. Em va quedar tot molt expositiu, tot molt blanc. A partir de la segona escena tot era bla, bla, bla… I en aquest moment és quan vam haver de començar a treballar de debò.
Calia buscar imatges que expliquessin la història; imatges que expliquessin el conflicte que expliqués la història; imatges que expliquessin els personatges, i que a l’hora expliquessin el conflicte que expliqués la història. Però… quina era la història, i què és el que feia valuosa una història?

Segons les lleis més bàsiques de la bruixeria escènica, el primer que ha de tenir una bona història és un personatge prou interessant perquè ens hi poguem identificar i sentir que la seva història és la nostra. Aquest personatge ha de ser atractiu i hem de sentir que és un rebel i un lluitador contra els límits que ens imposa la vida. L’hem d’admirar!

La identificació es produeix, normalment, a nivell simbòlic, és a dir: podem sentir que les aventures o desventures del protagonista són paral·leles a les que vivim o hem viscut nosaltres. Són, en aquest cas, aventures que esdevenen exemplars per a nosaltres i que ens recorden elements de les nostres vides. Aquest paral·lelisme pot ser més o menys conscient. En el cas de Hamlet, per exemple, ens és difícil identificar-nos en els fets concrets de la seva història, però sí en el fet de ser víctima d’esdeveniments que ens són imposats per la vida. I és en aquest paral·lelisme simbòlic on rau la nostra identificació. Veiem un home que pateix injustícies i que lluita contra elles, com ens passa a tots. A més, hi ha en Hamlet els fets extraordinaris, fora de mida, que sempre construeixen una bona història. A poca gent li passa que el seu oncle mati el seu pare i es casi amb la seva mare, i tot seguit se li aparegui el fantasma del seu pare per demanar venjança! Com a coses curioses que li pot passar a algú a la vida, no està gens malament…

En seguent lloc hi ha el conflicte del nostre protgagonista contra les consequències dels fets extraordinaris. Perque hi hagi un conflicte, ha d’haver-hi un antagonista amb la maldat necessaria per a fer-lo emocionant. Però aquest antagonista pot ser extern o intern. Així, en el cas de Hamlet, tenim el seu oncle Claudi i també el seu propi caràcter dubitatiu; i acostuma a ser la victòria contra aquest antagonista intern, la que dibuixa la transformació del protagonista i el sentit de l’espectacle. En Hamlet, tot i que el protagonista resol el seu problema de caràcter, ho fa quan ja és massa tard i aquesta inevitabilitat és el que ho converteix en tragèdia. Si s’hagués transformat a temps, seria una comèdia (descomptant la pila de morts que queden escampats per l’escenari).

Aquestes cinc eines fonamentals: Protagonista admirable, identificació amb el seu problema, patiment d’uns fets extraordinaris, conflicte i transformació (que també es coneix com a arc del personatge), són els fonaments d’una bona història. Ara bé, aquestes cinc eines s’han de visualitzar. Han de ser visuals! I aquesta és la clau de volta de tot. Eureeeeka! La manera amb la que ho visualitzem és on raurà la qualitat del nostre espectacle. Perquè un espectacle teatral és, per damunt de tot, visual, i tota bona història és, per damunt de tot, visual.

La pregunta que els benintencionats es poden fer és si aquest esquema bàsic es pot aplicar també al teatre per a infants. I la resposta és sí, naturalment. Perquè no hi ha diferències estructurals entre la dramatúrgia per a infants i la d’adults. Ara bé, l’autocensura actua despietadament desde la pusil·lanimitat i la mandra, i tendeix a llimar el conflicte, l’antagonista i els patiments dels fets extraordinaris. Què en queda, però, al final? Doncs en queda una obra blanca com la llet. Una obra que es pot convertir, amb facilitat, en un anestèsic pels pares i programadors que no volen haver de respondre preguntes incòmodes al final de l’espectacle. Quan les coses van mal dades, jo mateix em xiuxiuejo: no et compliquis la vida… No cal conflicte! No cal antagonista! Fes una cosa bonica i ja està! Tens uns titelles bonics i unes músiques boniques…no t’emboliquis!

Però en el camí d’escenificació de Mare Terra ens hem topat amb els sentiments de meravella per la realitat del nostre fill de cinc anys. La vida familiar és refrescant com l’aigua d’un riu brollant sota els peus sorpresos! Amb delit, hem recollit les preguntes reals que ens feia els nostre fill Bernat a l’hora d’anar a dormir o a la taula del dinar. Són preguntes plenes d’alegria i desig de jugar amb naturalesa, idèntiques a les que fan tots els altres nens del món.

Gràcies al Bernat, teníem l’ingredient més important: el protagonista admirable amb el qual identificar-nos. De la seva lluita per compendre el món, n’hem tret el conflicte; de les seves pors, l’antagonista. I els fets extraordinaris? Bé, no es tractava aquí de fer un riu de sang com en Hamlet. Per a un nen, qualsevol cosa és un fet extraordinari, com que surti el sol cada matí o que una porta s’obri moguda per un corrent d’aire enmig de la nit. El món és tan estrany i desafiador per a ell que tot és una immensa aventura. Aquí, el veritable fet extraordinari era el cervell d’un infant qualsevol que pregunta i construeix cada dia un nou mapa del món enmig de l’univers.

L’estada a Mainz (altrament dit Magúncia) ha dibuixat en el quadern de la memòria unes vacances molt boniques amb la Clara i els nens: hem navegat pel Rihn enmig de castells romàntics, hem menjat el gelats deliciosos de N’Eis asseguts a les escales del riu, hem jugat amb els sortidors d’aigua al Wolkspark que ens ha semblat un dels millors parcs del món, hem esmorzat els excel·lents kirchplunders del barri, ens hem banyat en el blau de Chagall a l’esglesia de Sant Esteve, hem tocat les pedres supervivents de la Kristallnach a la nova sinagoga, hem passejat sota l’ombra que feien els arbres del Japó al jardí botànic, també hem anat al teatre, al cementiri vell amb el seu lleó adormit damunt la tomba dels pobres soldats perduts en les infinites guerres alemanyes, hem anat al museu del riu per veure les seves barcasses romanes, a la casa de Goethe de Frankfurt, i al camí dels filòsofs de Heidelberg. Hem tingut una agenda molt intensa, però també ens hem avorrit plens d’esperança i, sobretot, hem caminat moltíssim sota els til·lers de Mainz. I a la nit, potser perquè no estic acostumat a fer vacances, he patit un insomni rabiós i això m’ha permés acabar de polir el guió de Mare Terra.

Després d’afegir tota la informació que creia necessari dir, anotat en les meves preuades fitxes blanques, vaig començar a preguntar-me què aportava cada informació, i eliminar-la si no aportava res de res als cinc fonaments de tota bona història. Sí, “I això què aporta?” és una bona pregunta a fer-se sempre. Buscar aquest punt on no cal afegir res, ni es pot treure res, et dóna una sensació agradabilíssima d’alliberament.

Per cert, el vitrall d’aquest post és un detall de la feinada que va fer en Chagall a l’església de Sant Esteve de Mainz. Només per aquest blau, el viatge ja ha valgut la pena!