Dues comèdies italianes
Avui, que és un dia d’estiu transparent i fresc, amb la filigrana humorística del cant de la merla enmig d’aquest aire de setembre tan fi, m’ajec sota el magraner ple de fruits abarrocats per repassar aquests mesos tan feliços de nova paternitat.
Realment, la Clara i jo som una parella amb molta sort. La nostra feina de titellaires oficials del príncep Totilau ens dóna molt i molt de temps lliure per estar al costat dels nostres dos fills que, com es diu per aquest país, són més bonics que el sol de Tous.
A més, com que la feina ha minvat darrerament a causa d’aquesta famosa i ancestral plaga de llagostes que tothom anomena crisi, mirem d’aprofitar al màxim el temps que passem amb els nostres fills amb una delectança única. Conscients d’aquest luxe, hem reduït totes les coses supèrflues de la vida i ens dediquem a allò que és important de debò: perdre el temps.
Aquesta activitat dilatòria esdevé gairebé subversiva en aquests moments d’inculcació massiva del terror per part dels mitjans de comunicació. Res sembla escapar a la gran depressió. Una enorme maquinària informativa repeteix el mateix missatge una vegada i un altre fins a convertir-lo en una cosa robòtica, deshumanitzada i incomprensible… (Bé, sí, és veritat, d’acord, no cal que exagerem… Hi ha una cosa que sí que entenem d’aquesta crisi, i és que aquí no paga ningú!)
No fer cap cas als trompetistes apocalíptics pot ser vist com una forma trista d’abandonament final, però per a mi, que més aviat sóc un futetis irresponsable, és el triomf d’una revolta íntima i silenciosa que m’obre les portes a un petit paradís casolà amb la Clara i els nostres fills. És un paradís d’escudella i carn d’olla , i també de mel i canyella, un paradís purament epidèrmic i contemplatiu, amb els ulls emmirallant els núvols que componen simfonies silencioses sobre el perfil de les muntanyes i amb les mans sempre buscant la carícia i l’aigua fresca. Un temps edènic i tribal, accentuat rítmicament amb el gotejar teatral de les nostres actuacions per tots els teatres que encara ens estimen. I cada gota és tota una expedició per a la nostra petita tribu. És una aventura familiar a l’interior de la selva dels teatres que elimina qualsevol rastre de glamur que encara pretengués tenir la nostra professió.
Quan s’obren les portes de la furgoneta i desembarquem damunt les taules d’un escenari és molt divertit veure la cara d’estupefacció dels nostres amics tècnics i buròcrates. Què passa? És que no heu vist mai una família de titellaires? Després d’un servidor, que faig la primera exploració del terreny, ve la Clara -l’autèntica heroïna d’aquesta història- acompanyant la nostra filla gran, la Laura, i tot seguit, l’àvia que farà de cangur, i el petit Bernat que acaba de néixer. Tot plegat, un espectacle digne de veure’s! En aixecar-se el teló, la Laura seu entre cametes admirant la seva mare, el seu ídol, i va movent els llavis excitada, sense fer soroll, perquè, tot i que només té tres anys, ja se sap l’obra de memòria. Al Bernat, en canvi, l’hem d’allunyar de l’escenari perquè no es posi a plorar en sentir la veu de la mare. Després, quan el públic ja ha aplaudit i marxat, apareix l’àvia amb el Bernat i per fi rep el seu consol dels pits de la Clara que s’obren enmig del vestuari teatral como ramos de jacintos, que diria Lorca.
Durant l’embaràs del Bernat, mentre la panxa de la Clara creixia i creixia, en els teatres es produïa una admiració reverencial cap a la nova mare. Veure la Clara interpretant “Cavallet de cartró”, amb una panxa de vuit mesos, generava un respecte gairebé religiós, màgic. Tothom s’apartava i callava.
La veritat del seu cos i la seva carn, creant una nova personeta en el seu ventre , era un espectacle d’una bellesa incomparable. L’art teatral es convertia en un simple criat simpàtic de l’espectacle de la naturalesa.
És en aquestes ocasions quan tot aprenent de bruixot s’adona dels límits ridículs de la nostra feina. La realitat és infinitament més poderosa que la suposada màgia del teatre. És per això que mai he entès la fal·lera d’alguns bruixots pels espais escènics centrals, on el públic envolta als actors. Quan era un estudiant, en aquest tipus de teatres, els meus ulls se n’anaven sempre al públic que tenia a l’altra banda de l’escenari. El teatre esdevenia una cosa borrosa, una pura nosa per a la contemplació de les particularitats de l’autèntica veritat de la vida. En aquests espais teatrals, com es pot pretendre vèncer la potència de la realitat amb una colla de gestos i crits estrafolaris produïts per un actor? Si fins i tot el brunzit minúscul d’una mosca (minúscul però real) pot enfonsar en el fang de la vanitat la tragèdia grega més grandiloqüent! És clar que el públic va a aquests teatres més a ser admirat que no pas a mirar el teatre. I quan s’aplaudeix, hom s’aplaudeix a sí mateix. Però vaja, s’ha de reconèixer que tothom queda content, això sí. Vanitas vanitatum, et omnia vanitas!
Però tornem al xup-xup de la cassola… Quan va néixer el Bernat, la Clara i jo teníem clar que li volíem posar un nom ben teatral. Primer vam pensar en Guillem, per William Shakespeare, però ja estava agafat a la família. Després en Samuel, per en Beckett, però nosaltres no som gaire d’aquesta corda i teníem por que ens féssim un tip d’esperar-lo per tot arreu… Després vam pensar en Manelic, pel gran heroi català, però no ho vam acabar de veure clar… Així que finalment ens vam decantar pel poeta que ens uneix, en Federico García Lorca i la seva obra mestra: La casa de Bernarda Alba. Si hagués sigut una nena s’hagués dit Bernarda, però com que era un nen, li vam posar Bernat. Tot i que dins la família tots li diem Bernardo.
En Bernardo és un nen bo i tranquil com el pa amb mel. Com tots, en aquesta casa, està enamorat de la Clara, la seva mare. També li agrada molt descansar estirat com un guepard damunt la branca del meu braç mentre ballo una dansa tradicional de Burundi per fer-lo adormir. En Bernardo té cara de leopardo. És per això que tots hem decidit assumir un rol felí a la nostra família: la Laura és un petit tigre, i la Clara i jo lleons, o llerons, tal com diu la nostra filla. I els enormes llençols del llit són el sostre de la nostra cova.
I és que els primers mesos d’un naixement són purament cavernícoles. Hom viu dins la cova de l’habitació tantes hores com és possible. El ritme de la vida l’imposa l’alimentació, la higiene i el descans del nou nat. La Clara és qui rep el pes més gran de la nova situació, és clar. Heroicament, fa el que han fet totes les dones durant segles i segles des dels inicis de la humanitat i que jo no puc deixar d’admirar. A mi, en canvi, em domina l’instint caçador-recol·lector, ho reconec. Tinc una tendència natural a fugir de casa en qualsevol moment, per anar a caçar un senglar, o un mamut, per exemple. En el terreny de la cria de nadons, els homes només som mers suplents que ajudem en el que podem i, tot i així, ens esgotem de manera patètica… És per això que cal descansar tant com sigui possible per estar sempre a punt de cuidar del nadó i la seva mare, per tal de no fer gaire el ridícul.
Sí, dormim tant com podem i a qualsevol lloc: al cotxe, al parc, a la cua del pa, a la sala d’espera del dentista, a la perruqueria, al mercat, enmig del bosc… Perquè la vida moderna s’estimba per les finestres de l’hospital en el naixement d’un fill. Les estúpides ambicions professionals que hom pot tenir s’han de posposar sine die! Potser per sempre? M’adono que ara ja no som projecte de res. Ara som només passat al servei del futur dels nostres fills. Però, hom es pregunta: això és dolent? Ben al contrari! No! És el moment de viure una vida plena i real! Per fi! Visca! S’han acabat les hipòtesis i els contrafàctics! Els fills posen un bonic punt i final a moltes il·lusions artístiques d’adolescent. Ara ja només hem de pensar en omplir el rebost i canviar els bolquers! És la veritable fi de l’art! L’Arthur Danto no en tenia ni idea!
A finals de maig s’acaba la temporada teatral per a nosaltres. El teatre i el sol són incompatibles. Tenim quatre mesos per endavant sense cap ingrés. Tradicionalment utilitzàvem aquesta aturada biològica per fer un nou espectacle, però aquest any, la Clara i jo, hem decidit seguir el curs de l’economia teatral mediterrània i no fer absolutament res.
Bé, res tampoc no és veritat. Aquí teniu un breu resum de totes les coses importantíssimes que hem fet aquest estiu: la Laura ha après a nedar (amb braçals) a la piscina de Tous. Hem trobat un eriçó al jardí. Hem fet un sopar amb nous amics i hem begut bon vi. La Clara i la Laura han collit maduixes a l’hort de l’avi, mentre jo passejava el Bernat entre les tomaqueres. Se’ns ha fet de nit a la platja del Far de Vilanova i la Geltrú. He regalat un vestit de color maragda a la Clara pel seu sant, i ella, pel meu aniversari, m’ha regalat un taronger. Ens hem llevat cada dia a les 6 de la matinada sense tenir res a fer! Hem fet excursions a uns quants castells de la Segarra tan bonics com abandonats. Més enllà del rostoll, entre roures i alzines, la Clara i jo hem recordat els paisatges nobles del nostre enamorament. El Bernat ha començat a arrossegar-se per terra serpentejant com una sargantana. Hem fet moltes i llargues migdiades i, després, hem llegit una mica coses totalment incomprensibles. Hem anat de Festa Major a Igualada. Hem vist els increïbles anells de Saturn en un telescopi. Hem anat a collir móres i hem fet melmelada per a l’hivern. La Clara ha fet un “apple pie” boníssim que ja convidava al fred de la tardor. Hem vist aixecar-se nuvolades de tempesta sobre les muntanyes de llevant per fer terrabastalls nocturns formidables. Hem anat a la Fira de Tàrrega i la Laura s’ho ha passat molt bé mirant un espectacle del meu excompany d’estudis Jordi Forcades sobre els tres porquets… mmmmmm?
Què, no ha estat pas malament, oi?
Finalment l’escola ha obert les portes de nou i la Laura ha començat a la classe del Dracs, on sembla que hi fa tanta feina que acaba totalment esgotada i ara ja es lleva a dos quarts de nou! La Clara i jo hem pogut tornar a l’oficina de la companyia per intentar vendre els nostres espectacles i sobreviure.
Enmig d’aquest últim flagell del capitalisme, el futur que ens espera és incert. Què podrem donar als nostres fills? Només el nostre temps? Pel que sembla els pocs teatres que encara fan programació infantil es preocupen únicament de que sigui barat, molt barat, encara més barat… Això ha iniciat una guerra de preus entre les companyies que farà que només sobrevisquin les que tinguin ingressos d’altres bandes. És a dir, ens aboca a l’amateurisme total. Un espectacle de dos actors serà un espectacle de gran format. Un luxe! En aquesta situació previsible, quins espectacles haurem de fer? A més, ara tenim la competència deslleial d’alguns programadors que s’han posat a fer teatre (cosa que, secretament, sempre havien volgut fer). Així, el cercle s’ha tancat en una endogàmia perfecta. El programador es programa a sí mateix.
L’únic pla que se’ns acut és fer millor la nostra feina. Obrir nous mercats. Fer espectacles de dansa, fer teatre per a adults, fer teatre de carrer, i si els intermediaris dels teatres no ens contracten, nosaltres serem el teatre! Perquè a més de donar-los el nostre temps, volem poder donar als nostres fills un futur millor. I, per si de cas, mentrestant, intentarem educar-los cap a una professió necessària i imprescindible com la medicina, l’ensenyament, l’enginyeria, o la física nuclear… Sí, és veritat! Si fóssim capaços de convertir el nostre treball de titellaires en una cosa imprescindible per a la societat, encara ens salvaríem. Hem d’esdevenir una necessitat. Aquest és el nostre repte principal! El podrem assolir? Potser és un objectiu d’una pretensió excessiva! La Necessitat! Mentre donem voltes i voltes a aquest assumpte metafísic tan complicat, anirem a fer unes farinetes per al Bernat…
El quadre de l’inici és “La Sagrada Familia Canigiani” de Rafael Sanzio.
Nosaltres, anant de bolos, ens hi assemblem força (però sense les aurèoles…)
Fins aviat!
Related posts
