“Avui dia no cal dir que el teatre familiar és de qualitat i, encara més si ve de la companyia Princep Totilau. Tot i així, ni que pugui ser evident, vull fer clavapeu en els elements combinats en la justa mesura perquè l’espectacle desperti interès des del principi fins el final.
El quartet amb flauta m’ha fet sentir una orquestra simfònica amb “temes” (va, fragments..) prou coneguts i molt ben triats (molt, eh!) per muntar aquest concert de cambra per quartet, flauta i actors, O, si ho preferiu, una obra de teatre musical de cambra. Es a dir, el quartet i l’actuació dels actors han combinat diverses disciplines que han resultat ser una fusió perfecta (no han acompanyat, han fer “cambra).
El petit Mozart sabia donar entrades al quartet i, la nena/noia que jugava amb ell, era la seva germana gran que molta gent encara no coneix., Sí, Wolfgang tenia una germana (tant “prodigi” com ell) que es deia Ana Maria (Nannerl pels amics).
Les màscares, inicialment, inexpressives han cobrat vida a partir dels moviments dels actors. De veritat, com hi pot haver tanta expressivitat i comunicació a partir d’unes cares estàtiques?
No parlo de l’argument (podeu consultar) tot i que més enllà dels contes que cobren vida, hi veig dos germans que, per la seva situació, havien de compartir molts moments “morts” de la seva infantesa.
Podria dir més però, em limito a ressaltar que la feina (ben feta) es pot fer de moltes maneres però en aquest cas, la funció és perfecte i se’n pot treure tot el suc que calgui.
Obra familiar per nens de tres anys, cinc, deu i àvies. Hi ha públic que ho pot seguir tot. Altres, potser “fliparan” amb la música i uns altres, es quedaran amb els conillets i la granota que volia un petó de la princesa “mimada” que tenia una pilota d’or.”
Gràcies!
