Dues comèdies italianes
A causa de la llibertat amb què treballem sota la protecció del nostre estimat Príncep Totilau, la manera amb què aquest aprenent de bruixot s’apropa al primer dia d’assaig d’un nou espectacle, vull dir “Cavallet de cartró”, és d’una irresponsabilitat sorprenent. Si bé en els meus espectacles anteriors la preparació prèvia als assaigs es caracteritzava per unes etapes consecutives d’anàlisi, planificació, i acumulació de substàncies adrenalíniques generades (in crescendo) durant l’habitual transtorn del son, he de reconèixer que la meva tendència actual és la de presentar-me davant d’un nou espectacle amb una innocència beatífica. Això és agradable. Cada dia pateixo menys, potser pel convenciment que hi ha coses molt més importants que el teatre, començant pel somriure de la meva filla, i acabant per les meves tomaqueres (que avui no he regat!). Ara bé, no tothom hi està d’acord amb aquesta debilitat meva, i els companys de La companyia del príncep Totilau em demanen que concreti una dramatúrgia, si us plau, per poder avançar les seves parts. Aquest és el cas del Martí Doy, el titellaire oficial de la companyia que necessitava una mica de definició conceptual.
Jo pensava: tu fes el que vulguis (escenografia i titelles) i jo ja faré l’espectacle després… Però no se l’ha empassat. La meva estimada senyora li dóna la raó: -Ens tens una mica abandonats.- diu. Així doncs, mogut altra vegada per la vegonya (gran sentiment!), redacto un document de tres pàgines amb les línies bàsiques de l’espectacle que començarem a assajar d’aquí un parell de setmanes. La lletra impresa calma els nervis i tothom es posa a treballar. Al cap d’un parell de dies el Martí ens presenta uns esbossos d’espai escènic que ens agraden molt. La Clara enllesteix els papers per a la subvenció i manté la legalitat jurídica i fiscal de la companyia. Jo em poso a enregistrar a la meva nebodeta Laia, que farà la veu del titella protagonista de l’espectacle. La música de l’espectacle em volta pel cap: Schumann? Mozart? Això és important per a mi. A partir de la música pot aparèixer tot un món escènic. És el que em va passar amb “Sis Joans” i la música per orquestra de Claude Debussy.
Després, a la sala d’assaig, tot pot canviar. La sala d’assaig serveix per comprovar. Aquí és on segueixo la principal llei de Parmènides: “El que és, és, i el que no és, no és.” Important idea! El teatre no és un art teòric. Les teories serveixen de poc. Si hom té una gran teoria al cap i en mirar a l’escenari no la veu enlloc, el millor que es pot fer és resar un Parenostre per Parmènides en senyal d’agraïment. El que no és, no és!
Un altre mètode que cada dia utilitzo amb major deshinibició és el mètode catatònico-compulsiu combinat, en un segon moment, amb el mètode analítico-destructiu. O dit amb altres paraules: em quedo en estat catatònic davant de l’escenari i faig el que primer em passa pel cap… i després miro d’arreglar-ho. Aquest és un gran mètode. Quan era jove la intuïció em feia basarda. Em pensava que era cosa de genis i que per tant jo no en podia tenir. Actualment associo la intuïció a la foscor i al caos, i en això en sóc un expert. La intuïció no té pare, ni mare. Apareix gamberra enmig de cualsevol lloc. No respon a les preguntes que se li fan i transmet una autoritat absoluta que molts grans dictadors haguéssin volgut tenir. Quan hom ja ha desistit de convertir-se en un artista genial, el que millor es pot fer és seguir en obediència cega l’ancestral intuïció. Aquesta capitulació és comodíssima i facilita molt la feina.
A més a més, la generositat del príncep Totilau no té límit. Quan de vegades baixa a la sala d’assaig (les antigues porqueres del palau), sempre està de bon humor i mai no exigeix cap mena de resultat. Això m’ha anat acostumant a no haver de demostrar mai res a ningú, ni tan sols al pare del príncep, S.A.R el Rei Venceslau! Aquesta confiança és, també, molt útil. Fa que s’aprofitin molt més les hores i el resultat és molt més assequible. Haver de demostrar alguna cosa és una obligació pesadíssima. El pur joc és el motor que millor funciona. Siguem, doncs, pragmàtics.
Una dramatúrgia és un pla d’atac. Quan aquest pla és molt detallat significa que al darrere hi ha un visionari privilegiat. Preveure-ho tot és una tasca per a bruixots consumats i no per a un aprenent com jo. La meva imaginació pel teatre és escassísima. Sóc un obrer de l’espectacle , no un intel·lectual. I dirigir té més a veure amb una activitat física que mental. De fet el teatre es basa en la transformació de la matèria que hi ha a l’escenari, tant si és de fusta com de carn humana. Tot i que aquí hi intervenen certes pràctiques màgiques, ho reconec. Pràctiques que no domino…
De vegades, el pla d’atac consisteix en acumular armes que hom vol fer servir en el moment de la batalla dels assaigs. L’acumulament d’armament no implica que s’arribi enlloc concret, però sí assegura un bon castell de focs. En el meu cas, els objectius de les dramatúrgies són d’una vaguetat insostenible. No treballo mai a partir del que vull dir. Potser això seria més adequat per a un filòsof. El mestre Albert Boadella parlava de la transformació del caos previ en la ment del director, en l’ordre de l’escenificació, i d’aquest ordre tornar al caos en la ment de l’espectador. Aquesta constatació de la seva pràctica artística em sembla d’una sinceritat molt generosa, com acostuma a fer-ho el mestre.
Afirmar què volia fer Shakespeare amb el seu “Hamlet” és molt agosarat. Un antic professor de l’Institut del Teatre deia que “Hamlet” era la història dels tres porquets: Hamlet, Laertes i Fortimbràs. Tots tres havien perdut el pare en circumstàncies violentes i guanyava qui tenia una conducta més ferma i decidida per venjar-se, és a dir guanyava Fortimbràs. Què volia dir Shakespeare amb això? Constatava un fet històric. La xerrameca o el foc d’encenalls no van enlloc davant el treball continuat. Però és evident que també deia moltíssimes coses més. Tenim aquí l’estructura d’un arbre amb el tronc, les branques i les fulles que de vegades s’entortolliguen. D’on van sortir totes les fulles? Potser del quadern del princep Hamlet “Ah, el meu quadern!”. Com escrivia Shakespeare? Anava tot el dia amb un quadern a sobre? Es cremava les celles durant les nits de Londres? Escrivia a l’escenari amb els actors? O potser ho feia tot alhora! Aquesta va ser una altra lliçó del mestre. A l’hora d’escriure només hi ha una norma que valgui: Campi qui pugui!
Així doncs, ens plantarem el primer dia d’assaig de “Cavallet de cartró” amb quatre elements escassos sense saber massa on anem. Bé, no és just dir que són escassos perquè tindrem un espai escènic molt definit i això és la base de qualsevol escenificació. Tindrem, també, una tria de poemes a escenificar ordenats seguint el pas de les estacions i el pas de les hores del dia. Tindrem uns titelles i objectes que ens ajudaran a escenificar aquests poemes. Tenim una actriu a punt per a qualsevol cosa. I tenim una filla que ens serveix d’inspiració. És com si féssim un espectacle per a ella. Perquè li agradi a la nostra filla i, per extensió, perquè agradi a tots els nens del món. Em sembla que n’hi ha prou, no? Doncs deixem-ho aquí. De res.
Diumenge passat vam actuar a Caldes d’Estrac amb “La tempesta”. L’èxit va ser important (dintre de la nostra petita economia de l’èxit). Potser ha sigut l’actuació en què ha funcionat millor l’espectacle. Al final de l’actuació, la satisfacció es va escampar feliç per la matèria cansada dels nostres cossos, amarats, com estàvem, d’una suor plena d’orgull. El retorn a la companyia de l’actor Andreu Sans també hi ha influït. És un retorn que m’omple de felicitat, tranquil·litat i complicitat. Amb aquestes sensacions encarem els propers bolos de “La tempesta” amb il·lusió renovada, sabent que l’espectacle pot millorar ostensiblement. L’Andreu és un actor pervers que mai abaixa la guàrdia de l’autoexigència. Ara bé, això ho fa amb alegria i, sobretot, sense vedetismes. És molt juganer i busca sempre els treus peus al gat dels personatges i de l’obra amb l’objectiu de passar-s’ho bé. El to lúdic de l’Andreu escampa un ambient agradable entre la companyia que fa de molt bon portar les suades d’aquests bolos d’estiu.
El quadre de l’inici és el paradís somniat de Joaquim Sunyer que es diu “Mediterrani”. En quina platja de Sitges el va pintar en Sunyer? O va ser a Vilanova?
Haurem d’anar-hi una tarda, ara que s’acosten quatre dies de vacances abans no comencem amb els assaigs de “Cavallet de cartró”…
Fins aviat!
Related posts
