Mainz (altrament dit Magúncia)
Aquest estiu, que ja està mig oblidat, l’hem passat treballant com tots els estius. Quan era estudiant de teatre creia, en la meva imaginació innocent, que els estius els passaria de festa major en festa major fent bolos amb els meus espectacles. Però la realitat és que per una companyia de teatre infantil, l’estiu és l’època d’entrar a la sala d’assaig perquè el públic no vol tancar-se a un teatre per veure un espectacle sinó que prefereix seure a una terrassa i prendre una orxata. Sàvia decisió!
A més a més, com que els mesos de juny, juliol i agost tenen aquests dies interminables, aprofito regularment l’època estival per preparar la nova obra de teatre. Aquest fet ja s’ha convertit en una tradició en la nostra vida professional. I de fet, aquests darrers dies ja he estat rebent tota l’artilleria bibliogràfica que em servirà per preparar l’espectacle de l’estiu vinent. Sí, encara no he acabat l’espectacle d’aquest estiu i ja m’omplo l’agenda de l’estiu vinent. Me l’omplo tant que no sé si és massa realista… Ja es veurà.
Durant tot aquest estiu no hem pogut fer gens de vacances, com és natural. Però bé, això de fer teatre tampoc no se’n pot dir treballar. I per compensar el meu complex de turista frustrat, cada vespre, quan la nostra filla queia rendida al llit, he estat llegint “Viatge Itàlia” del senyor Goethe. Llegiu-lo si encara no ho heu fet. Això sí que és un viatge! Quin home aquest tal Goethe! Durant el seu viatge d’Alemanya a Itàlia té una obsessió vivíssima per les roques i les formacions geològiques. Després el interès s’eixampla a tota la natura i els seus coneixements científics ens col·loquen en una posició compromesa…. Sempre els noms de les coses! Com es diu aquesta planta? I aquesta pedra? En Goethe ho sabia! En arribar a Itàlia l’autor alemany viu en una celebració permanent. Quina vida més plena! En Goethe s’apropa al cràter en erupció del Vesuvi! Les forces irracionals de la natura el dominen! El geni queda transformat.
Havia llegit Goethe a l’adolescència: “Werther”, “Faust”, “Wilhelm Meister” i en tinc un record molt agradable. Aquest “Viatge a Itàlia” ha estat un feliç retrobament amb un amic que hauria de cuidar més. Un vell amic que, molt generosament, m’ha acompanyat en tot el procés d’escenificació de “Cavallet de cartró”.
“Cavallet de cartró” és un espectacle que ha sorgit després d’una sèrie de coincidències gairebé meteorològiques. Això demostra que la creació teatral d’una companyia té més a veure amb l’aparició de bolets que en el geni insubornable del seu director. La idea de fer un espectacle sobre poesia per a nens es guardava plena de pols en un racó poc transitat de la meva memòria. Lectures caòtiques em van portar reiteradament a la poesia de Josep Carner i la idea es va haver de desempolsar. Vaig parlar-ne amb el meu equip de treball més proper, la Clara Dalmau i el Martí Doy, i el projecte va anar prenent forma, o millor dit: es va anar metamorfosejant tenint molt en compte el públic i el mercat (són coses diferents) a qui anava dirigit. La nostra idea era fer un espectacle sobre poesia per al públic més petit perquè creiem que la infantesa és l’època per excel·lència d’obertura poètica a la realitat. Aquesta idea té uns certs riscos en el nostre mercat de teatre per a nens perquè hi ha programadors que consideren la poesia com la gota més destil·lada de la cultura i, per tant, inassequible als infants. El que passa és que nosaltres creiem que els infants tenen una sensibilitat i intel·ligència esmoladíssima. Un exemple molt clar el tindrem si observem una estona el príncep Totilau en el seu quefer diari…
Salvant les distàncies, quan recordo la meva infantesa, recordo que les sensacions estètiques eren d’una totalitat aclaparadora. Res no ha sigut tant potent com la sensualitat de la infantesa. Després, de mica en mica, tot ha anat disminuint. També la intel·ligència. Quan ets un nen, el cervell treballa a una velocitat brutal i això fa que tot ens sembli lent. Les hores tarden molt en passar quan som nens, i els minuts, els dies, l’any, que sembla etern… Ara el temps s’escola sense adonar-nos-en perquè el nostre cervell cada dia va més lent. Vivim amb menys intensitat, vivim estabornits, catatònics. La nostra sensualitat estètica no és ni l’ombra de quan érem nens. I és per recordar aquesta època originària (com diria Heidegger) que hem fet “Cavallet de cartró”.
Vam començar saquejant primaveralment les biblioteques públiques de la nostra comarca a la recerca de poemes bonics i entenedors, i que a més poguessin formar part d’una dramatúrgia. Tot i que al començament tenia al cap fer servir poetes noucentistes i modernistes, finalment i de manera natural, hem anat a parar als poetes dels nostres dies: Joana Raspall, Lola Casas, Miquel Desclot i d’altres no menys importants. La dramatúrgia s’ha anat tancant de mica en mica amb un parell de setmanes d’assaig i d’estira i arronses, i ha pres la forma que té ara.
La Clara Dalmau (esposa amantíssima) és l’única actriu de l’espectacle i el treball amb ella ha estat agradable i fàcil. Crec que això ha sigut així perquè no hem perdut gens el temps havent de demostrar res a ningú. És l’avantatge de la vida matrimonial, de la mongeta tendra i de l’arròs bullit. Si faig memòria de la nostra trajectòria veig que és l’espectacle que hem realitzat amb més poc temps, amb menys pressupost i, potser, serà l’espectacle fet de manera mes feliç. En aquest estiu de treball, els dies han anat passant silenciosos sota l’ombra tranquil·la de la sala d’assaig. Dies sense massa preocupacions, a part d’una pneumònia del Martí, el nostre escenògraf i titellaire, que l’ha deixat fora de combat a la recta final abans de l’estrena. Això ha constatat altra vegada que un espectacle es fonamenta en les coses materials: la carn, l’espai, el vestuari, l’escenografia, els titelles, els objectes, la llum… Quan tot això no es té totalment, no es té l’espectacle. Encara que hom pugui pensar que amb la idea ja es pot anar tirant durant els assaigs, no és fins que es tenen els objectes materials finals que l’espectacle no apareix a l’escenari. El teatre és l’art de la transformació de la matèria. Ja ho hem dit moltes vegades. El teatre no és un art d’idees o objectius.
Pas a pas, vam anar avançant per l’estiu adormit i quan quedaven un parell de setmanes per agafar el vaixell que ens portaria a l’illa de Mallorca per l’estrena em vaig adonar que vivíem en un estat de fluïdesa total. En aquest moment de la creació, tot funcionava sol, sense esforç. Només calia deixar-se emportar per l’espectacle. En les últimes setmanes d’un procés d’assaig les coses esdevenen amb un cert automatisme, flueixen amb nosaltres a dins. És un moment on ja no hi ha pors, ni dubtes, ni recances i es fa el que s’ha de fer. Llavors penses que després de l’estrena ja vindrà el moment de reflexió i replantejaments. I inevitablement l’espectacle adquirirà una forma més definitiva. Llavors serà el moment de fer un vídeo i unes fotografies per vendre’l i, si Déu vol, fer molts bolos. Aquest és l’objectiu! Aquest és el nostre “As you like it”! Esperem que la nostra feina agradi als programadors. Tot i que una fira és un lloc arriscat per estrenar si l’espectacle no està bé… Jo estava tranquil d’aquesta estrena a Mallorca, però sabia que d’aquí un mes a Manresa encara estaria millor, i a la Mostra d’Igualada pel maig, tindria la netedat i gràcia de la feina de l’artesà per tal que semblés com si l’espectacle no tingués cap autor, com si fos un producte de la naturalesa, aquesta és la nostra màxima aspiració artística.
Així doncs, sense adonar-nos-en, inevitablement com la mort, ens hem plantat a l’estrena de “Cavallet de cartró” a la fira de teatre nois i noies de Vilafranca de Bonany. L’estrena ha estat emocionant, estranya i dolorosa com un part, però finalment molt feliç. Sentim un gran entusiasme per l’alliberament. La Jerònia, una amiga mallorquina, ens ve a veure i ens regala dues sobrassades (l’una pica i l’altre no). Només per agradar a la Jerònia, i per les sobrassades, ja ha valgut la pena tota la suada. Celebrem l’estrena a S’estanc vell: frit i un bon vi. En Pere, l’amo, m’explica que això del frit s’ho van inventar els xuetes (els meus germans sefardites de Mallorca), per demostrar a tothom que menjaven més porc que ningú. La por devia ser colossal…
L’illa de Mallorca cada dia m’agrada més. Les palmeres, Phoenix canariensis com diria Goethe, esclaten davant les masies en una festa major vegetal. Les cases, tan ben posades, de color d’or i de llavor de blat, reposen en un paisatge sense homes. Vora Palma, l’obsessió dels molins de vent, alguns desballestats i que semblen antenes receptores del cosmos infinit. El cavall quiet a la cleda, el pou blanc, i el mar a l’horitzó, que en una illa ho és tot. Com sempre, no hi ha temps per veure la catedral. Entrem al vaixell de tornada amb altres camioners i ens donen un camarot. Dormim una son estranya i artificial. Marejada habitual. En Goethe va fer el viatge d’Itàlia a Sicília. Llavors no hi havia Balearia ni res que s’hi assemblés. El pobre escriptor va passar un munt de dies estirat a la bodega del veler, suportant el mal de mar amb un estoïcisme envejable. L’arribada a Barcelona es fa en mig d’un cansament generalitzat. El cel és blau i fosc. L’endemà, miro a la xarxa i per sorpresa nostra llegeixo la notícia que hem guanyat els premis Bòtil en els quals participàvem. Sentim un gran agraïment pels amics de Mallorca que ens han recolzat i descansem uns dies tranquils i feliços per haver estrenat.
El retrat de l’inici és de l’estimat amic Goethe a Itàlia!
Anem a per les “Converses” d’Eckermann!
Fins aviat!
Related posts
