El príncep Totilau m’ha donat permís per deixar el palau durant dos dies i anar a gaudir de l’ “Omena-G”, l’últim espectacle del meu mestre Albert Boadella. Així doncs, seguint la meva passió particular, aquesta Setmana Santa he anat de processó cultural fins a Madrid. El pla era molt senzill: Ave, bocata de calamares, Joglars, hotel, Prado i Ave.

El meu pare m’acompanya a Lleida per agafar el tren. El viatge és assolellat i ens distreiem amb una animada discussió sobre el mestre i el seu exili a Madrid. L’Ave és el metro d’Espanya. En un moment et plantes a Atocha i això em dóna una sensació d’irrealitat que em mareja una mica. Madrid, abans, era una ciutat llunyana i un punt mítica. Quan en les meves gires teatrals de joventut arribava a Madrid, havia hagut de passar per un munt de ports perillosos on ens esperava la neu i la pluja. Ara l’Ave és ràpid com una bufetada però que no fa soroll.

El primer que faig és buscar el passat, que es concreta en la forma d’un bocata de calamares. Quan era jove aquest entrepà em semblava una cosa exquisida, molt adequada al meu estómac disbauxat. Just a Atocha hi havia “La joya”, un bar d’entrepans on feien “el mejor bocata de calamares del mundo”. Si en compraves dos et regalaven un litre de cervesa, així que demanàvem els entrepans de dos en dos. “La joya” era un bar petit i brut, amb el terra ple de papers, vasos de plàstic i trossos d’entrepà. Els cambrers eren molt simpàtics, com és habitual amb els cambrers de Madrid. Sempre he pensat que és en aquesta ciutat on la principal professió dels espanyols (és a dir, la de cambrer) arriba al seu grau més alt d’excel·lència.  “La joya”, però, estava tancada. I pel gruix de papers enganxats als seus vidres feia molt temps que havia deixat de servir. La decepció és enorme. Penso que potser tot era un somni, i que mai tornaran aquells temps de felicitat juvenil. Continuo caminant sense gaire rumb i entro al primer bar on anuncien el preuat botí. El bar està molt buit, i això em fa sospitar. Començo a queixalar l’entrepà i quin desastre! Tempus fugit irreparabilis! El meu cos no aconsegueix empassar-se el porexpan que fan servir com a pa. Els calamars fan una bola de cautxú a l’estómac i surto de l’estafa amb el cap cot. Penso que el meu cos ja no és el que era i ara no aguanto res. Ah, aquells temps desapareguts per sempre! Ubi sunt?

Caminar per Madrid és un exercici agradable.  Fa sol i tinc temps. Els madrilenys semblen gent naturalment feliç. Potser perquè no aspiren a res. Són feliços sent com són.  Els madrilenys, com a molt, aspiren a ser nordamericans. Però bé… això ens passa a tots. Aquesta és la raó de que l’ambaixada dels EEUU sigui un dels llocs més importants de Madrid. Passo pel Círculo de Bellas Artes i penso en els grans escriptors del segle passat: Valle, Machado, Lorca…  Continuo caminant i l’obssessió per Lope s’imposa. Veig a Lope a tot arreu. Lope caminant, Lope seduint, Lope escrivint, Lope, Lope, Lope.  Així, pas a pas, arribo a los Teatros del Canal i com que he arribat molt d’hora busco un Starbucks per llegir una mica en algun dels seus sofàs i passar l’estona fins que comenci l’espectacle de Els joglars. Encara estic una mica marejat per culpa d’aquest Ave a tota pastilla i vull mirar d’estar en plenes condicions físiques i mentals per gaudir de l’últim espectacle de Els Joglars. Poca broma! Cada últim espectacle de Els joglars ha sigut sempre un pas important en la meva biografia personal i professional. Potser per això estic una mica marejat? Serà una variant del sindrome d’Stendhal?

Arriba l’hora d’entrar al teatre, que és com una mena de gran congelador amb escales mecàniques i llums de neó. A la platea hi ha molt moviment. Gent de totes les edats i aspectes van omplint els seients fins que queda una sala plena com un ou, magnífica. Bravo, abans de començar. Puja el teló. L’espectacle m’agrada moltíssim. Se’m fa difícil parlar-ne. Em deixa un caos de sensacions i idees difícils de destriar i que es dipositaran al meu cap al llarg dels propers mesos. Comença i acaba amb dos magistrals efectes teatrals. Al mig hi ha una gran festa. Els joglars estan en una altra òrbita teatral. No hi ha, en aquest país, una companyia amb l’energia, l’alegria, les ganes de festa i la valentia per realitzar venjances ideològiques com Els joglars. No hi ha una companyia amb les ganes de connectar amb tothom i amb l’absència (o ocultació) d’intel·lectualismes com Els joglars. Una companyia, en definitiva, que aconsegueix allò que sembla tan  simple: que ens identifiquem en cos i ànima amb el que passa a l’escenari i identifiquem un món del qual venjar-nos. Espectacle i públic som una sola cosa amb Els joglars. Em marevella la tranquil·litat comunicativa de l’espectacle, sembla fet sense esforç. Tot és claríssim, no hi ha dubtes. Quina cal·ligrafia! En acabar l’espectacle hi ha uns grans aplaudiments. Penso: això no és cultura, això és una festa per la vida! El que més envejo de Els joglars no és el talent i la capacitat de treball de l’Albert Boadella i els seus actors (cosa de bruixeria), el que més envejo és aquesta sensació que tota la companyia té un sol objectiu. Un col·lectiu que és una unitat dalt de l’escenari.  ¡Todos a una! Això dóna una meravellosa sensació de prodigi enmig d’un panorama teatral espanyol caracteritzat tristament pels mercenaris oportunistes i els aspirants al funcionariat.  Els aplaudiments ressonen dins el meu cap mentre em perdo pel metro de Madrid. Bravo! Bravo! Bravo!

L”endemà em llevo en un hotel als afores de Madrid. Com que sóc de poble, baixo caminant fins al Museo del Prado. El ritme caminat de l’Stabat Mater de Vivaldi m’acompanya durant la passejada. Deu ser la setmana Santa… O potser la coreografia “Minus 16″ d’Ohad Naharin que vaig veure fa un parell de setmanes al Liceu… La qüestió és que aquesta música se m’ha clavat al cap. Després de cafeïnar-me entro a l’exposició temporal del Prado “El arte del poder”. És una exposició brillant i divertida. “El Diós Marte” de Velázquez és un “cachondeo”. Aquest pintor era de la broma. Després em perdo en les boires de Tiziano. Unes boires de color de mel, de fang i de sang… Cuirasses de la Real Armeria. Els magnífics relleus dels cascos brunyits de Carles V devien fer l’efecte de portar un plat de macarrons al cap. El populatxo deuria posar els ulls en blanc. Passo a la exposició permanent i Tiziano, altre vegada, em fa un gran efecte. Quin munt de carn tan ben posada! Quin quadre més delicat “La dolorosa”! Stabat Mater dolorosa! Ah, ara ho entenc tot! És la connexió veneciana: Vivaldi i Tiziano.

De Tiziano passo directament al Greco. Es fa tard. M’entretenc amb “El caballero de la mano en el pecho”, després amb les estructures humanes grogues, blaves i verdes que pugen al cel. Aquest quadres verticals de El Greco, quina meravella! Les sales de El Greco són un bon lloc per enamorar-se. Però, per desgràcia, la meva senyora i la meva filla no hi són,  m’esperen a casa, i el tren és a punt de marxar. Surto corrents de El Prado i entro un moment al bar Brillante (un bar realment brillant) i demano un entrepà de calamares. Per fi l’he trobat! Aquí m’informen de tot: els antics propietaris de “La joya” ara han obert aquest gran i resplendent “Brillante”. Els entrepans mantenen la seva qualitat exquisida. Són calamars d’aire que m’eleven al primaveral “cielo de Madrid”. Entra un pardal al bar i el cambrer em diu que “lleva aquí dos años. El año pasado venia con la familia y los alimentava…”. Jo em reconcilio amb Madrid i el seu bocata de calamares tan famós. Potser no m’he fet tan gran!

Coneixeu el de la foto, oi? És Tiziano? És el Greco? No! És el Mestre Albert Boadella!

Fins aviat!


Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit