El príncep Totilau m’ha encarregat que em posi al corrent dels espectacles de dansa contemporània que es fan a la vora. El príncep té la intenció de fer un espectacle de dansa i vol que el seu director, és a dir: jo, tingui una certa capacitat per no fer massa el préssec. Així que aquest cap de setmana vaig anar al Marcat de les Flors a veure “Mamootot” de la Batsheva Dance Company.

L’espectacle em va semblar excel·lent. Si teniu l’oportunitat de veure’l feu-ho. Des del punt de vista professional, és especialment recomanable pels actors. Podria dir que és un espectacle didàctic, bé, com tot el bon art… En aquest espectacle em va sobtar tot. Primer l’espai escenic: un espai central quadrat d’uns quinze metres de costat, amb un linòlium blanc al terra i una il·luminació industrial que donava a l’espai escènic  un aspecte de sala de dissecció, o de sala d’espectacles d’una nau d’uns extraterrestres. Les llums de l’escenari estaven enceses al entrar el públic i la reververació de la llum al picar contra el linòlium donava un to constant i agradable de llum que surt de la terra, llum que surt de l’espai. Sempre m’ha agradat la llum que surt de sota dels actors. És una lum que em fa pensar en els ritus antics quan l’única possibilitat d’il·luminació eren espelmes, torxes o un foc encès. És una llum especialment teatral i sagrada. Les cadires també semblaven formar part de l’escenografia. Em va semblar que la companyia les portava de gira conjuntament amb el linòlium. No és que fóssin unes cadires molt rares, però, tot i ser de plàstic, no t’hi fixaves gens. Armonitzaven perfectament amb l’espai i, el que és més important: no feien gens de soroll. Al seure al meu seient m’interesso per les converses dels veïns. A l’esquerra parlaven dels “deja vu” i a la dreta hi tenia una parella que començava a sortir (amb poques perspectives…). Els espais centrals no m’han agradat mai gaire. Són espais per a la vanitat, per mirar el públic que tens al davant i per ser mirat. L’espectacle és només un concjunt d’ombres que passen entremig del públic. La realitat sempre és molt més potent que el teatre, i sempre m’interessa més la senyora curiosa del davant que l’actriu que hi ha pel mig.  La mirada humana és frontal, una altra cosa és com s’aconssegueix que el public es senti part d’una unitat. Qui millor va resoldre aquest desafiament: frontalitat i unitat, van ser els grecs. Des de llavors no em fet més que anar enrere, llevat d’unes quantes excepcions.

El públic em va semplar molt heterogeni i això em va agradar molt. És un signe de bona salut. Gent gran, gent jove, alguns nens, moderns, classics, despreocupats i metafísics; tots esperàvem que passés alguna cosa. I va passar. Primer apareix una noia caminant amb una posició vertical perfecte. Semblava un cos nou, acabat de comprar. La noia començà a moure’s fent uns moviments i gestualitat que jo recordava. De què em sona això? Era una gestualitat una mica de robot, o android, com si haguéssin construit un “replicant” i li haguéssin donat les instruccions per moure’s com els ésser humans. El moviment continuà fent les seves provatures passant per tota mena de posicions que em feien pensar en figures de quadres del renaixement, en comèdia dell arte, en teatre oriental, en arts marcials… Era l’alfabet del moviment.

Al cap d’uns minuts, quan el públic començava a inquietar-se van entrar els altres set ballarins i va començar la festa. Els vestuaris i maquillatge dels ballarins feien pensar en moltes coses: en estàtues clàssique, en astronautes, en personatges de comèdia dell arte, en pijames… Era un vestuari i un maquillatge agradable de veure, era tranquil i generava moltes interpretacions inconcretes. Produïa una recerca constant. Cada ballarí tenia la seva personalitat física. Els pentinats eren de gent que et podries trobar avui a qualsevol plaça d’Europa. Gent moderna i heterogènia. Totes les cares i els cossos eren molt potents, molt individualitzats. Cada ballarí ens explicava la història de la seva forma: dels seus ulls, dels llavis, de la construcció òssia, de la bellesa de la seva matèria… El que més em va agradar va ser veure com els ballarins, o androids, aprenien a moure’s i tenir sentiments produïts pel  moviment com ho fan els éssers humans. Aques procés generava una identificació molt forta del públic amb els ballarins. El públic sentia que ell també havia passat per allò.

Els ballarins portaven el cos al seu límit físic, sempre amb una objectivitat i anàlisi molt de màquina programada. Els ballerins s’observaven mútuament. Séien entre el públic i miraven l’espectacle. Quina bellesa! Quines presències més potents! Quin equilibri i força! Quina vibració més afinada! Com m’agradaria que els actors fóssin així! Que amb un gest generéssin un món! De vegades els actors són uns éssers preocupats i distrets que passegen per l’escenari dient un text. Aquest ballarins eren comunicació pura, fins a la última cèl·lula del seu cos. En algun moment van mirar el públic. Finalment van voler fer un pas endavant i ens van donar la mà lentament, per notar què sent un ésser humà. Em sembla que la ballarina que me la va donar a mi va tenir una mica de por i va fugir ràpidament… Aquesta voluntat de connexió amb el públic, de comunicar-se amb tot el cos i ànima és el que em va agradar més de l’espectacle. Aquí sí que va haver-hi unitat entre espectacle i espectadors. Tots érem éssers humans amb l’estranyesa constant de què fem aquí, dins aquests cossos, amb aquestes vides…

L’espectacle va acabar quan els androids aprenen a ballar agafats com ho farien dos enamorats a una Festa Major. Apareix l’amor humà i l’un es menja a l’altre. Canibalisme. Fosc. Grans aplaudiments i ganes que l’espectacle no s’hagués acabat. Que continués tres hores més. Jo me’n torno al Palau d’hivern i, al costat de la llar de foc, penso que m’agradaria aconssegir aquesta expressió dels cossos en els meus actors. Com ho faré? A jugar!

La imatge de linici és el d’una de les ballarines de “Mamootot”.

Fins aviat!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit