A partir d’ara, i si no es demostra el contrari, el “Corral de comedias” d’Alcalà de Henares serà considerat com el millor teatre del món. La companyia del príncep Totilau ha treballat en molts teatres de tot el país: teatres grans, petits, luxosos i casolans, però mai no havíem actuat en un lloc tant prodigiós com aquest.

Com a obrers de l’espectacle que som, vam entrar per la porta de càrrega i descàrrega i, un cop buit el nostre carro de Tespis, vam pujar a l’escenari a organitzar el pla d’atac del muntatge amb el cap tècnic de la sala. De l’escenari estant, mirant a la platea, tots els components de la companyia del príncep Totilau vam quedar meravellats! En el nostre silenci vam tenir una sensació tan agradable i recomfortant que hom somrigué de manera automàtica, sense pensar-ho, amb la mateixa facilitat que es diu “fava” o es respira… Oh, meravella de les meravelles!

La platea és d’unes mides tan properes que sembla gairebé una miniatura pensada perquè els prínceps puguin jugar a fer teatre. La seva forma és  tan acollidora que fa la impressió que un actor podria abraçar tot el públic des del prosceni. Drets, mirant la volta elíptica de les llotges, ens vam adonar del conjunt de capes històriques que constitueixen aquest espai. Aquestes capes o estrats, com diria un arqueòleg, són com una màscara teatral damunt d’una altra que, com en una pintura renaixentista, creen una densitat de veladures molt acollidora. Es veuen 400 anys de transformacions teatrals d’un sol cop d’ull: Els còdols de riu que formen l’empedrat del pati del corral, s’il·luminen darrere el terra de vidre de l’última restauració ministerial. Els contraforts de fusta, perfectament sanejats i ignifugats, ens evoquen una època més senzilla i més essencial, l’època del Segle d’or espanyol.

Com tots els corrals de comèdia, el d’Alcalà de Henares té l’origen en un pati entre quatre cases. El seu ús com a teatre va començar abans de 1600, quan les companyies de teatre van aprofitar el pati natural que es produïa entre aquestes quatre cases com a espai teatral. Aquest espai és molt antic al Mediterrani, de fet prové de l’impluvium romà. Al centre del pati hi ha un pou on les senyores agafaven aigua per a la vida diària. El subsol de la finca és ple d’aigües subterrànies i un tècnic ens diu que un veï hi té una piscina antiquísima. El pou és un element molt important pels teatres. La seva estructura, tradicionalment de fusta, sempre ha agraït la presència de l’aigua per mantenir l’humitat necessària per tenir una bona acústica. El que passa és que ara et diuen que el pou es va construir per millorar l’acústica quan la millora és un fet purament casual.

Parlant amb els tècnics sobre aquesta joia arquitectònica de la història del teatre espanyol, discutim sobre la volta elíptica que els romàntics van construir damunt el rectangle renaixentista. En un moment de la història es decideix (qui?, no ho sabem…) construir les llotges del teatre seguint la forma d’una volta elíptica que queda tallada en un dels seus extrems per l’embocadura de l’escenari. Aquesta corba fa que les llotges que es situen més a prop de l’embocadura mirin no a l’escenari, sinó al centre de la platea, com si l’important fos mirar al públic o ser mirat… És a dir, el públic es converteix en el coprotagonista del fet teatral. La trama narrativa d’un espectacle s’entrellaça, en aquest espai, amb les trames humanes de la vida real d’Alcalà d’Henares. On és la realitat? L’elipsi produeix un desenfoc sobre la resposta. És un desenfoc imprescindible perquè es produeixi la màgia del teatre. És un desenfoc com quan en un espectacle un personatge fa teatre, com en “El somni d’una nit d’estiu”, o en el “Hamlet” de Shakespeare. En aquest desenfoc la realitat només és en la ment de l’espectador i gràcies al poder constructor de la imaginació apareix, potentíssima, la realitat de la història representada, i llavors tot és creïble. En el corral d’Alcalà tot sembla pensat i mesurat per a la materialització de la fantasia. Pels tècnics del teatre, però, tot això és xerrameca. I ens diuen que la volta elíptica va ser construïda per millorar l’acústica… Jo ho dubto molt. Les preocupacions per l’acústica és una mania moderna dels especialistes causada pels desastres arquitectònics actuals. Però en un corral com el d’Alcalà mai no hi han hagut problemes d’acústica. Per mi l’elipsi es produeix per un desig naturalíssim de fondre’s amb l’espectacle teatral i poder veure l’espectacle mentre s’és vist. És l’exhibicionisme perfecte.

Un cop finalitzat el muntatge, els tècnics ens fan una visita més detallada del teatre. Des del fossat empedrat de  sota la tarima anem a les encaballades glorioses que aguanten el sostre, i també el modern equip d’il·luminació. Al recó més extrem del segon pis, entrant de ple a l’espai que delimita l’embocadura, hi havia una llotja privada que es situava, com déiem, ja a l’interior de la caixa escènica. En aquesta llotja s’hi conserva una porta que donava a l’antic edifici de veïns i que servia perquè les vídues es trobessin amb els seus amants buscant consol o gresca. Les senyores creuaven la porta, i en el territori ambigu i privat d’una llotja a l’interior de l’espai de fantasia teatral, hom s’abandonava a les batalles de Venus mentre, de tant en tant, s’aixecava el cap i es seguia l’espectacle des d’una posició de privacitat privilegiada. Això de les vídues, diu el tècnic, és el que expliquen les guies turístiques del corral de comèdies, en un intent de fer més acceptable la luxúria. Per a mi, l’erotisme, i fins i tot la cosa prostibulària, és un fet tant consubstancial de la vida teatral, que no cal ni parlar-ne. Però he de dir que m’entusisma la materialització tant institucional de l’Amor que té aquesta llotja del Segle d’or. Visca el Segle d’or!

Un altre element prodigiós d’aquest teatre són els canelobres que il·luminen el pati de butaques, i que com que antigament eren de cera, estaven penjats d’unes cordes que pujaven i baixaven al començar i finalitzar la funció teatral. Aquest moviment del foc i la llum adquiria un caràcter molt cerimoniós. Llàstima que aquest moviment no es conservi en l’actualitat! El que sí que conserven dels temps màgics de quan no hi havia electricitat és la senyal per començar la funció: sona una campaneta, com la que l’aprenent de bruixot feia sonar quan era escolanet a l’església del seu poble just abans de la consagració de l’Eucaristia. Fantàstic! Això ho he de mantenir en posteriors espectacles! I és que aquesta campaneta és una cosa tan casolana i alhora tant mística que res podria ser més adequat. És la campaneta que anuncia la transubstanciació catòlica de la matèria del pa en el cos de Crist i, en el cas del teatre, la transformació dels actors i titelles en reis i prínceps!

Les dues funcions que hi vam fer van anar molt i molt bé. Han estat un pur somni. Tot i el fred, entre funció i funció, hem passejat per la bonica ciutat d’Alcalà d’Henares. Hem visitat la Universitat i la Catedral-magistral d’Alcalà. Hem menjat un cocido celestial en el Meson de Castilla la Mancha del carrer Portillo, un lloc familiar i tradicional. No hem pogut visitar la casa natal de Cervantes perquè és dilluns, però ens diuen que és un camelo per a turistes. Llàstima!

Marxem d’Alcalà amb un gran record del teatre, del seu equip de professionals i d’aquesta bonica ciutat castellana tan antiga que esperem tornar a visitar amb regularitat d’ara endevant.

La foto de l’inici és del “Corral de comedias” d’Alcalà de Henares, on hi hem fet les millors representacions de La tempestad de Shakespeare. Vini, vidi i vincit! Com deien els grecs…

Fins aviat!

Leave Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

clear formSubmit