La furgoneta

Els actors necessiten d’aquests passis de text a la furgoneta per estar tranquils. A més, en aquests bolos la meva esposa ha de substituir a la Fiona, i no ha fet mai el seu paper. La meva senyora va tenir la nostra primera filla fa un parell de mesos i al cap d’un mes i mig ja tornava a ser damunt dels escenaris subtituint els actors quan aquests tenien altres compromisos.  La meva esposa ens dóna una lliçó de professionalitat i de manca de fums i vedetisme que és el que constitueix l’autèntic actor. És l’actor que no pensa en sí mateix, sinó en el teatre, en els personatges i en la història que estem explicant. A la furgoneta, doncs, hi venen el Jaume, la Maria i la Clara, actors;  la petita Laura de dos mesos (que es porta molt bé),  i els meus pares, que la bressolaran, entre cametes, durant les funcions. ¡Només falta la gallina! Aquestes coses em fan la sensació de retornar a una professió antiga, precària y divertida.

Toledo té un skyline molt bonic. L’Alcazar és un volum impressionant. El Tajo fa un arc silenciós al voltant de la ciutat. Ens apropem a les muralles seguint el GPS i hem de trucar la policia perquè ens acompanyi fins el teatre. Així ho fan amb totes les companyies. La furgoneta ha d’anar contra direcció i la policia ens escorta fins a les portes del teatre. Allí ens espera l’Eugenio, el cap tècnic del teatre. Un home de la feina amb un bigoti d’autoritat ben definida. L’Eugenio és d’aquells tècnics que em produeixen una gran admiració i respecte. Sap el que es fa i li agrada fer-ho. Això, entre els tècnics, no és habitual. Fem un muntatge ràpid, mentre els meus pares van a visitar el barri jueu de Toledo amb la nostra filla. Jo faig algun error de principiant en la ubicació dels focos. Sempre seré un aprenent! L’Eugenio em fa petits retrets des de la simpatia i el bon humor. Provem el so, la funció comença i ens falla un micro. Misteris de la tècnica! El públic aplaudeix feliç i, ple d’agraïment, saluda als actors quan aquests s’apropen a platea amb els titelles. Els actors es fan fotos amb els nens.

Sortim al carrer. Fem un menú de cuina castellana molt bo i barat, al costat d’uns alemanys molt ben educats. Passejem per Toledo per pair els callos i visitem la Catedral. Pels que tenim DNI espanyol l’entrada és de franc. És en aquestes petites coses quan em sento més orgullós de ser espanyol. La Catedral em fa pensar en Granada. M’agradaria tornar-hi. Com que tenim poc temps, no podem fer més el turista i tornem al teatre. Això d’anar de bolos no et permet fer gaires visites. Viatjar sense viatjar. És una llàstima! En tot cas fem un turisme darrere dels vidres de la furgoneta. Algun dia tornarem a Toledo amb més temps. La segona funció va més bé que la primera. El micro funciona. El públic aplaudeix amb més força. La meva mare, que ha vist la funció entre cametes, diu que li ha agradat molt. Els canvis que hem anat fent a l’espectacle des de que el vam estrenar l’han millorat decisivament i ara comencem a assolir els objectius que teníem amb aquest projecte: Fer un Shakesperare per a nens sense adulterar Shakespeare, i, sobretot, parlar del perdó.

Sortim de Toledo mentre la foscor de la nit s’imposa i conduim dues hores fins al hotel Zenit d’Alcolea del Pinar. Un hotel mític per a la nostra companyia i per a molts camioners. El sopar és abundant, les habitacions una mica fredes. El soroll de camions que passen per l’A2 és constant. Dormim amb una son prima. A l’endemà em llevo d’hora i vaig a llegir al bar amb un bon cafè americà a la taula. Aquest hotel és una mica destartalat i depriment però sempre hi acabem tornant. Al bany hi ha una guixada on hi diu “putos empresarios”, una altra “todo es arte”. Venen pastes artesanes numantines a la barra del bar. Numància!  Sento una immediata connexió amb la resistència dels numantins i la nostra feina. Recordo que Woody Allen diu que el 80% de l’èxit depèn d’insistir. Deu ser que encara dormo. Surt el sol i està tot nevat i glaçat. La carretera, però, està neta. Arribem a Lleida amb un sol de primavera. Ens avisen que a Catalunya hi ha un temporal de neu fortíssim. A Lleida empaquetem a la Maria (metafòricament, és clar…) dins del tren per tal que pugui arribar a Barcelona amb més seguretat. La resta provem de passar la Panadella. La carretera es va convertint en un malson després de Tàrrega. A la baixada de la Panadella el silenci és absolut, la concentració total. No es veu la carretera. Un antic accident quan tornavem d’un bolo enmig d’una nevada em fa estar especialment alerta. Per fi arribem a Igualada. Coloquem el Jaume dins el seu cotxe perquè pugui tornar a Vilafranca. La resta fem cap fins el Palau d’Hivern on ens espera el príncep Totilau. La nevada acaba de tallar la carretera darrere nostre.  Hem arribat just a temps! El príncep ens ha preparat un bon dinar i la llar de foc de la cuina del palau està encesa. És molt agradable tornar a estar sota la protecció del nostre estimat príncep. Visca el príncep Toilau!

La foto és del nostre carro de Tespis amb motor d’explosió!

Fins aviat!