Tu també, Brutus, fill meu?

Ara que contemplo la foscor nocturna a través dels finestrals de l’oficina, em sento com un pobre goril•la metafísic a la seva gàbia de vidre del zoològic. La finestra opaca em retorna amb humorisme el reflex de la meva figura desdibuixada, i tinc la sensació grotesca que la obscuritat negríssima d’aquesta nit no s’acabarà mai, i m’inunda un terror infantil, antiquíssim, paleolític, per la nit interminable.

Per distreure’m d’aquestes cabòries que sé ridícules, poso brancada de l’última poda sobre les brases de la cuina. El primer esclat del foc és fascinador. Com m’agradaria també saber desvetllar l’aurora! A poc a poc, amb el crepitar d’aquestes fulles de tardor al palau del Príncep, m’allibero dels neguits absurds i retrobo la pau. La memòria divaga calmada per racons anònims del pensament mentre contemplo les flames i, de sobte, recompto amb sorpresa que ja fa nou anys que vaig escriure l’última entrada d’aquest diari. Com ha sigut possible tanta deixadesa! Què ha passat? La veritat és que han sigut nou anys efervescents on han passat moltes coses. Les més importants, per a la Clara i per a mi, han estat el naixement del nostre quart fill, el Roc, i la mort dels nostres pares que tant i tant enyorem.

Des de “Mare Terra”, que vaig acabar d’escriure a Mainz fa nou anys, a la companyia hem fet sis espectacles nous ben diferents:”El meu amic Brutus”, “Mozartland”, “Sarau!”, “Rrrrrr. Història d’una eruga”, “La flor romanial” i “Pau i Treva”. Crec que potser serà útil, per a algun nou aprenent de bruixot, que expliquem com i perquè s’han fet. Som-hi!
El meu núvol de records sobre el treball per fer “El meu amic Brutus” ha conservat diferents imatges. La primera és la de l’anunci del iogurt Chobani i l’os grizzly fent el gamberro als carrers de Nova York. Però anem a pams… Siguem disciplinats amb la màquina de pensar! Posem una mica d’ordre a la memòria!

Com a punt de partida volíem fer un espectacle de carrer i buscàvem exemples de moments distorsionadors de la realitat urbana causats per màscares o grans titelles. En un primer moment, influïts per una de les escenes més boniques de “Mare Terra”, la mort de l’últim dinosaure, vam investigar la manera de construir un T-Rex realista i fer-lo passejar per les nostres ciutats. Però l’anatomia d’aquestes gallines gegants és molt difícil de reproduir a partir d’un cos humà. I, com que ens agradava la brutalitat animal del dinosaure, vam anar a parar a una bèstia brutal més humanitzable: l’ós. Amb l’ós teníem la violència i la tendresa, la por i l’humor. Amb l’ós podíem parlar de moltes coses i fer reflexionar a l’espectador sobre aquelles realitats incòmodes i pensaments limitadors que no es volen tenir (“White bears and unwanted thoughts” de Daniel Wegner és un llibre important de la biblioteca del Príncep). Així doncs, el nostre ós havia de ser un símbol dels problemes que la humanitat ha de resoldre a les ciutats i que no s’atreveix a encarar. Però, per higiene mental, havia de ser un símbol escenificat des del joc i la diversió, des del bon humor.

A l’inici del treball, vam intentar fer un animatronic amb servomotors, polsadors i joysticks que tanquessin les pestanyes i fessin moure els ulls de l’ós per donar més realisme en l’expressió del titella però no ens en vam sortir per falta de coneixements, temps i diners, i el projecte robòtic va quedar a un calaix. Amb el cap sota l’ala, vam retornar a territoris més coneguts de la nostra experiència i vam destinar tots els nostres esforços a fer un treball de màscara més tradicional però amb un titella de cos sencer i amb el titellaire manipulant l’ós des de dins.

A partir del titella de l’ós vam començar a imaginar l’espectacle, o millor dit: els espectacles, perquè vam estar treballant en dos espectacles paral•lels amb l’ós de protagonista, que de seguida vam batejar com a Brutus. Aquesta dicotomia creativa era fruit d’una guerra interna dins la companyia a causa d’una barreja de ganes d’experimentar nous llenguatges teatrals i també d’una por i indecisió comercial (no sabíem què ens donaria més ingressos i a casa hi teníem sis boques per alimentar). Jo tenia la il•lusió infantil que podíem tenir simultàniament dos espectacles amb el mateix protagonista i que el programador bondadós pogués triar lliurement segons els seus capricis. Quanta ingenuïtat! Quin munt de flors i violes!

Per una banda hi havia un Brutus de performance política per parlar de la brutalitat policial i econòmica que vivíem durant els primers temps del “procés” independentista. A més de l’ós hi havia una captaire sense sostre que vivia dins el carro d’un supermercat, un músic de carrer vestit d’àngel que imitava una escultura humana de la Rambla, un policia antidisturbis convertit en ballarí contemporani, i un empresari sense escrúpols: mig home, mig voltor. D’aquest espectacle en vam fer alguna funció però de seguida vam veure que l’espectacle generava massa incomoditat en l’espectador i vaig adonar-me que havia sigut un error, un carreró sense sortida, perquè tot era massa directe, massa obvi. Potser als anys 60 i 70 aquest teatre hagués tingut molt èxit, però avui no trobaríem programadors interessats en una performance política tan agressiva perquè aquest tipus de teatre es podia veure diàriament als nostres carrers i en la vida política de manera molt més espectacular i real que el que haguéssim fet nosaltres. Els polítics, jutges i policies ens feien una competència deslleial insuperable. El teatre havia de fer una altra cosa! El teatre havia de fer poesia!

L’altre espectacle del Brutus es va plantejar com una animació de Festa Major amb l’ós com a protagonista i una colla de pagesos d’un Pirineu remot i imaginari que l’acompanyaven per fer xerinol•la. En record del nostre estimat Xesco Boix volíem fer cantar, ballar i jugar a la mainada amb jocs i cançons tradicionals catalanes que en molts llocs del nostre país ja no es practicaven a causa de l’omnipresència de l’automòbil i les pantalletes. Era, doncs, una animació de carrer amb jocs de sempre però amb el fet excepcional de ser protagonitzada per un ós de dos metres i mig d’alt, i la seva colla de pagesos que l’acompanyaven. Aquesta idea d’espectacle era més bonica perquè tenia més bons propòsits, i això és important a l’hora de projectar un espectacle: què ens mou a fer-lo? On pretenem anar amb el públic? A un enterro? O a un casament?

Però arribar sencers a les estrenes va ser una cursa d’obstacles. I, si fem una valoració honesta del procés de treball, hem de reconèixer que la culpa va ser nostra perquè segurament aquest ha estat un dels nostres processos de creació més mal planificats. En primer lloc, tenir al cap dos espectacles simultàniament amb el mateix protagonista, demostrava una tendencia perillosíssima a una divagació mental molt poc professional. I el procés de treball va estar marcat per aquesta bipolaritat de semàfor: ara assagem la performance política, ara assagem l’animació infantil, ara la performance política, ara l’animació infantil…

En segon lloc, tot i que ja havíem entrat a la sala d’assaig, el vestit/titella del Brutus, que era el nostre protagonista, no acabava d’arribar. Haver continuat els assaigs i construir l’espectacle de la performance política sense tenir el protagonista entre nosaltres va ser un error de principiant!

La dificultat era que l’estàvem construint entre tres persones simultàniament: el Gustavo havia de fer la pell i per tant la forma global, el Martí faria les parts definitòries del caràcter: la cara, les mans i els peus. I jo havia de fer la part mecànica que ho aguantava tot. Després d’un anar i venir de pells, ulls, urpes i cranis d’ós, finalment va arribar la primera versió del Brutus dos dies abans d’estrenar al Poble Espanyol de Barcelona.
Mentre emprovàvem el vestit de l’ós per primera vegada a la nostra actriu (que, per respecte a la seva intimitat, anomenarem senyoreta X), en el moment de tancar l’última pollera del coll del titella, la senyoreta X, submergida dins la pell fosca del Brutus, va començar a cridar i a gesticular nerviosament: No! Traieu-m’ho! No puc!… El to de l’expressió va fer evident que alguna cosa greu li passava i, entre tots, li vam treure el vestit amb tota la celeritat que vam poder. Resulta que la nostra actriu tenia claustrofòbia i no ho sabia. Ningú ho sabia! Ni ella mateixa! I no hi va haver res a fer. Era impossible que es tornés a posar dins la pell de l’ós.
Era el moment de la mutació… Apunteu això, aprenents de bruixot: en el teatre, el talent més important és el de saber convertir els problemes en oportunitats. No hi ha excuses!

Gràcies a la senyoreta X, vaig saber convertir una debilitat humana en el moment més gloriós de la meva carrera professional perquè, per salvar l’estrena, vaig haver de fer un pas endavant i protagonitzar l’espectacle que jo mateix havia escrit i dirigit. Un somni fet realitat: autor, director i protagonista del meu propi espectacle!

En la versió d’animació infantil, la Clara interpretaria a la matriarca del clan: la Maria Núria; una mena de lloca immensa, posseïdora dels fonaments més sòlids de la tribu pirinenca dels nostres personatges. El Jordi interpretaria a n’Arbuló, el marit calçasses de la Maria Núria, un abellot sense fibló, gandul, bocamoll i escuracassoles. I, per fer ballar l’ós i la mainada, vam afegir un acordionista que pogués interpretar repertori tradicional pirinenc. El vam batejar amb el renom de Farigola i el va interpretar el músic Robert Canela. En Farigola era el fill únic de la Maria Núria i n’Arbuló i conjuntament amb en Brutus formaven una família entranyable d’aixafaterrossos estrafolaris. Com en el conte de”El Joan de l’Ós”, vam fer que el nostre protagonista també formés part de la família com a conseqüència d’uns llaços sanguinis antics i una mica vergonyosos d’una rebesàvia voluptuosa de N’Arbuló. L’amor i l’humor ho pot tot!

Ser actor una altra vegada va ser estrany però també molt interessant perquè podia analitzar i redescobrir en el meu propi cos com és l’experiència discontinua de ser un altre personatge durant una hora d’espectacle. Vaig haver de gravar a la memòria del meu cos una limitada i predefinida cadena d’esdeveniments que es produïen cadascun com a conseqüència de l’anterior, com si el meu personatge i tot l’espectacle fos un gran efecte de dòmino en moviment. La dificultat més gran va ser dirigir l’espectacle des de l’interior d’un vestit d’os. Ara ja no era “algú que s’ho mira des de fora”, ara m’ho mirava des de ben endins i no era una visió gaire útil per a dirigir un espectacle.
Després de les funcions de performance política del Poble Espanyol, que es van viure amb estranyesa per part del públic escolar que ens va venir a veure, vam tornar a la sala d’assaig per enllestir la versió d’“animació infantil” del Brutus. El Martí va canviar els ulls i la mirada del Brutus i el personatge va agafar una personalitat molt més tendre i gamberra a l’hora.

L’animació infantil del Brutus va ser un èxit immediat perquè de manera espontània els infants que ens acompanyaven expressaven una gran alegria i tabola al voltant dels nostres personatges. L’espectacle d’animació escenificava elements simbòlics de l’inconscient col•lectiu: en Brutus era una figura ambigua que produïa simultàniament terror i tendresa, els nens el temien però, a l’hora, volien fer-se amics d’ell. Així que, un cop mostràvem el cor generós i la vulnerabilitat d’aquest ós de dos metres i mig, tothom s’enamorava d’ell i ja podíem fer junts, petits i grans, una gran festa fantàstica de jocs, cançons i danses. Era un somni fet realitat: “El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà.”(Isaïes 11:6-9).

La versió política de l’espectacle només el vam fer en una altra ocasió fora del Poble Espanyol, i n’hi va haver prou per fer-nos aparèixer als mitjans de comunicació feixistes d’Espanya que ens acusaven d’adoctrinar els pobres infants catalans en l’odi a la policia Nacional i a la Guàrdia Civil. I això és molt injust perquè nosaltres sempre hem tingut un respecte i admiració gairebé filial cap a la Benemèrita. Tot i que la versió política va ser una derivada estranya del que ha acabat sent l’espectacle, crec que no va ser una pèrdua de temps absolut perquè l’esforç creatiu que hi vam abocar va donar profunditat i amplitud al Brutus de l’animació infantil. Les dues versions de l’espectacle es superposaven i això multiplicava els límits de la nostra imaginació sobre el personatge.

Com a intèrpret del Brutus vaig dirigir la meva expressió a construir una personalitat molt franca i senzilla, com si es tractés d’un infant de quatre anys. Tant en la manera de caminar, com en el tempo del personatge, com en els seus interessos, o la seva emotivitat, tot es referia a un infant de quatre anys. També vaig treballar molt la disposició natural a mostrar amor i compassió en un infant, que és una de les seves tendències espontànies més boniques i que sovint ens avergonyeixen com a adults en el nostre encarcarament orgullós. El resultat va ser que mai vaig rebre tantes abraçades i mostres d’afecte com fent de Brutus. Mai m’havia sentit tan estimat com fent de Brutus. I aquesta recompensa no es pot mesurar en diners!

Des d’un punt de vista de la vivència interpretativa, el treball de màscara era fascinant perquè exigia abandonar el propi jo per deixar-se posseir físicament pel personatge i col•locar-se en la seva ment, en el seu esperit. Era una experiència gairebé sagrada, molt ancestral! Però dintre de la pell de l’ós, hi havia, també, tota una altra lluita. El vestit estava confeccionat amb un material que donava el volum necessari però que no permetia la transpiració i jo sempre acabava cada actuació xop de dalt a baix i amb tres quilos menys. A l’estiu la cosa es complicava perquè la sensació histèrica de quedar-me sense aire era molt més accentuada. En Brutus corria, saltava a corda i ballava i això demanava una oxigenació generosa de la meva musculatura però l’únic conducte per fer-ho eren deu petits centímetres d’escletxa davant la meva cara que quedaven sota el coll del Brutus. Tot molt justet! En una actuació a Viladecans, enmig del juliol, vaig necessitar més oxigen del normal després de saltar generosament la corda amb el desig de fer feliç el públic i, tot just parar de saltar, la sensació d’ofec va ser tan acusada que vaig caure a terra suplicant als meus companys d’actuació que m’obrissin el vestit.

El patiment físic dintre del Brutus va ser una constant. Jo m’ho prenia com un exercici de fons per posar-me en forma però que, finalment, es convertia en una experiència meravellosa al veure tan feliços als nens i als seus pares durant les nostres actuacions. Fer l’animal era el meu petit servei a la humanitat.

Demà fem una actuació del Brutus al festival de titelles de Malgrat de Mar i com que l’any passat em van haver d’operar de dues hèrnies per culpa de fer el bèstia, vull dir de fer de Brutus, vam haver de buscar un substitut meu. De seguida vam trobar un jove actor acabat de llicenciar-se a l’Institut del Teatre, en Joan que, després de comprovar que no tenia claustrofòbia, ens va donar les gràcies per haver-li fet aquest regal tan bonic que és fer de Brutus. I té tota la raó. Quin gran personatge que és en Brutus!
Potser ja ha arribat el moment que torni a fer de director, que “m’ho miri des de fora” i procuri millorar l’espectacle encara més. Sí, el poble de Roma m’aclama, he de retornar al meu càrrec de dictator perpetuus. Esperem que ara que el meu fill Brutus s’ha fet gran, no em traeixi com a aquell Juli Cèsar al teatre de Pompeu durant els fatídics Idus de març a Roma.

Per fi la foscor s’esllangueix. Sembla que Déu hagi abocat un vol de llet al cel i enllà de les finestres del palau del Príncep Totilau apareixen les siluetes de la realitat.