Crònica d'un "Pimiento"

El Mestre ha trencat la quarta paret en la distribució escenogràfica. Entre l’escenari i les butaques de platea hi ha una zona de taules i cadires on també seu el públic que representa part del restaurant on passarà l’acció. Hi ha públic (que ha pagat una entrada més cara) que seu directament en taules enmig de l’escenari. Una colla de cambrers omplen les copes de vi trencant l’enervament social  que es crea abans de començar un espectacle. Això del vi està molt bé.  El públic està feliç davant l’oportunitat festiva de compartir l’espai de l’actuació. Entre els cambrers veig a Jesús Agelet, un actor històric dels Joglars, boníssim intèrpret en els papers que li toquen  i boníssima persona fora dels escenaris. En aquest pimiento Verdi  farà de “gracioso” una figura dramatúrgica importantíssima en les obres del Siglo de Oro.

Veig que estan enregistrant l’espectacle amb tres càmeres i em sorprenc de que dues d’elles estiguin col·locades tan als laterals. Faran un enregistrament dels actors des d’uns angles molt tancats. Quina importància tindran, aquí, els salts d’eix? Penso que potser d’aquesta manera l’enregistrament es farà des de diferents punts de vista com el de diferents  persones del públic escampades i integrades a l’escenografia d’aquest restaurant. La frontalitat de la recepció és difosa. Aquest domini de l’espai escènic està fet amb una gran naturalitat, com qui no fa res.

L’espectacle comença sense que ningú se n’adoni. De mica en mica hi ha persones del públic que comencen a comportar-se de manera singular i suaument descobreixes que ets enmig de l’acció dramàtica. El plantejament, però, és clar i ràpid: es tracta de fer un homenatge a Verdi en el conegut (i real) restaurant “El pimiento Verdi”. Dos espontanis es posen a cantar i immediatament s’inicia la burla per part de dos wagnerians  camuflats entre el públic. El conflicte està servit als dos minuts de començar. El Mestre treu tota l’artilleria i ens endinsem en un debat estètic i ètic que arriba als fonaments de les diverses concepcions de la vida que tenen els “verdians” i els “wagnerians”. Els intèrprets són magnífics, colossals i humaníssims. Canten, toquen el piano i interpreten en un nivell que sembla impossible. La direcció d’actors és tan bona que és com si hagués desaparegut i fa la sensació que allò que veiem és la vida mateixa. Una vida, però, especial, més intensa.

L’acció transcorre de manera fluida portant-nos cap a llocs inesperats, cada moment més i més sorprenent. El to és molt proper, ens parla de tu a tu. Això fa un espectacle amabilíssim tot i que està carregat de contingut i que de vegades resulta punyent. És un petit punyal étic i estètic que arriba al cor del públic i que el transforma.  També els personatges de l’espectacle queden transformats i els verdians i els wagnerians ens descobreixen que tot era mentida i que el conflicte era només un divertimento ja que en realitat són tots amics que canten al mateix cor.  Per què cal un conflicte real quan els conflictes fingits i jugats són molt més interessants?

Quan la nova realitat (fingida) queda revelada ens endinsem en el que sembla impossible: veiem com s’improvisa una òpera amb elements de Verdi i de Wagner simultàniament. I aquí totes les normes es trenquen i el deliri creix i creix divertidíssim i sense un final previsible. En el moment més àlgid de la vetllada, amb tota naturalitat del món, el propietari del restaurant diu: Y ahora: ¿cómo terminamos esto?. I proposa que tots fem el brindis de La Traviata. ¡Cava para todos! ¿Catalán? No, el cava… ¡Extremeño!  Giuseppe Verdi fa els honors. Triomf de la seva música i de la seva forma d’entendre la vida. Triomf de la vida! Fortíssims aplaudiments! Tothom dret! Entre les taules de l’escenari, des de la foscor, apareix el Mestre per saludar i, enmig dels actors, defensa  el seu compromís amb la seva obra i el seu ofici.  Quina gran nit de teatre! Una gran nit per un aprenent de bruixot!

Volia mostrar els meus respectes al Mestre, però sembla que està molt enfeinat amb l’altra sala de los teatros del Canal (la roja) i no apareix. Saludo al Jesús Agelet i a algun altre actor a qui felicito amb agraïment. Per a ells, sembla que el que han fet és la cosa més natural del món. Quina enveja! Me’n vaig caminant cap a l’Avenida América en un caos tan feliç, tan ple d’entusiasme i emocions, que no es pot expressar!

L’autobús surt a dos quarts de dues. El seient és dur i, per tant, es preveu una nit dura, però m’endormisco ràpidament perquè m’he llevat molt d’hora per preparar l’assaig del Liceu. Es un cansament  orgullós d’haver fet moltes coses que m’agraden i que donen sentit a la meva professió: treballar amb la humilitat de l’artesà i respectar als grans mestres. L’autobús avança en la foscor espessa.

En algun lloc de la Mancha que no puc recordar… em poso a somniar. En el somni em retrobo, als jardins de la facultat de filosofia, amb els Mestres dels meus anys universitaris als que mai vaig tenir l’oportunitat d’agrair tot el que em van ensenyar: en Pere Lluís Font, el Raúl Gabás, la Victòria Camps, el Gerard Vilar, el Víctor Gómez Pin, el Joaquim Maristany… tots reunits sota els roures de Bellaterra. En el somni fem una hecatombe greco-catalana de seixanta bous i quaranta  xais, calçots i vi jove, la meva dona Clara, vestida d’Afrodita de Cnidos prepara la salsa, i els nostres dos fills juguen feliços damunt l’herba com dos cadells de la lloba capitolina. Menjem i passem la tarda parlant de Plató, Descartes, Nietzsche, Aristòtil i Espinosa entre d’altres i, tot i que durant els meus estudis de Filosofia  sempre vaig ser un mal alumne, gairebé vocacional, finalment m’aixeco i, alçant una copa de vi, els agraeixo, una mica pitof, el seu mestratge d’aquells anys de joventut perquè el seu record m’ha acompanyat tota la vida i m’ha fet intentar ser un animal humà millor, tot i que el resultat ha estat incert… Imagineu-vos, doncs, què hagués passat sense l’exemple dels grans mestres!

Per cert: la foto de l’inici és un moment de “El pimiento Verdi”… ¡Maître! ¡Póngame otro pimiento, por favor!